SAMA ABDULHADI

Primera dona dj palestina. Avui està a l’ull de l’huracà per una actuació en un complex sagrat que ha indignat els religiosos

El 2018, la seva sessió des de Ramal·la per a Boiler Room, la plataforma de música electrònica més famosa del món, la va propulsar a l’escena internacional. Sol·licitada pels millors clubs, viu a París. “Des de Ramal·la seria difícil fer gires, trigo dos dies només a sortir d’aquí”.

Rep constantment ofertes per punxar a Tel-Aviv, fins i tot en algun assentament, que sempre rebutja. “Seria blanquejar el que Israel fa, fingir que tot està bé –raona–. Sí, la música pot curar ferides i connectar la gent, però només quan la guerra ha acabat. Fer una rave junts no trencarà el bloqueig de Gaza, ni permetrà que els refugiats tornin, ni que l’exèrcit israelià ens deixi d’atacar. Ho explico als israelians benintencionats que m’escriuen. Són els seus impostos els que paguen tot això”. El seu somni és fer un festival de música electrònica a Cisjordània (a Gaza, sota control islamista, és impossible), amb 100.000 persones vingudes de tot el món. “Entre altres coses, perquè vegin amb els seus propis ulls el que és l’ocupació israeliana. Al món del tecno, ningú no sap res de Palestina”.

Un somni al qual no renuncia, malgrat el que va passar a Nabi Mussa, un cas que ha evidenciat les tensions latents en la societat palestina, des de la involució retrògrada i l’avenç de la religió fins al ressentiment latent cap a les elits, de les quals ella és un clar exponent.

“Palestina és diversa. Aquesta ha estat sempre la nostra força –reivindica ella–. Jo no odio la gent que m’odia i ells no haurien d’odiar-me per ser qui soc. Els progressistes respectem els conservadors i la gent religiosa, però ells també ens han de respectar a nosaltres”.

I un missatge als ultres: el tecno ha arribat a Palestina per quedar-se. “M’alegro de no haver-me’n anat a París quan va passar tot, si ho hagués fet potser no podria haver tornat. No me n’aniré mai d’aquí”.