La Vanguardia (Català-1ª edició)
Més rampell que terratrèmol
Poques vegades una petita lluita de poder ha produït efectes tan sísmics. Dic “petita lluita” perquè la Regió de Múrcia és una comunitat de només un milió i mig d’habitants i un canvi de govern, encara que sigui per moció de censura, ja veurem si fracassada –per un tamayazo?–, no hauria de suposar una gran commoció. Però l’ha produïda perquè ha fet tremolar el bloc conservador. Fins i tot més que les eleccions de Catalunya, malgrat el cataclisme de Ciutadans, la caiguda del PP i el sorpasso de Vox, la velocitat de creuer del qual amenaça l’hegemonia de la dreta tradicional. La intromissió d’un ministre i un alt càrrec de la Moncloa va fer pensar que estàvem davant una operació d’abast, promoguda i gestionada des de la recambra per Ferraz i la presidència del Govern central.
Potser tot va ser més senzill. Ana Martínez Vidal, fins ara portaveu del Govern murcià, apuntava maneres des d’aquell dia que un company de gabinet –del PP, esclar– es va saltar la cua de la vacunació i ella va agafar l’espasa justiciera, en va reclamar el cessament i va inventar per al seu propi Govern una definició: “Robavacunes”. Dona de caràcter, que munta un ciri amb l’ètica al servei de la seva ambició. Només havia de convèncer Inés Arrimadas. El PSOE posava el pal·li: era el vendaval perfecte per guanyar un poc de poder territorial i ferir l’adversari.
A Madrid, una altra senyora, Isabel Díaz Ayuso, feia mitja legislatura que anava xocavant amb el seu vicepresident Ignacio Aguado. Si coincidien en alguna cosa era pura casualitat. La idea d’avançar eleccions fa mesos que és a l’agenda de la Puerta del Sol. Ángel Gabilondo (PSOE) i Aguado van parlar més d’una vegada de moció de censura. Díaz Ayuso es va assabentar d’això de Múrcia, Pablo Casado va veure el fantasma de Sánchez al darrere de la notícia i campi qui pugui: eleccions i a fer punyetes l’inestable equilibri entre socis.
Conclusió probable: hi va haver més fantasia que realitat, en el tsunami. Va tenir més pinta de ser una successió de rampells que no pas un terratrèmol. El terratrèmol ve ara, després que Begoña Villacís digués a Pablo Casado: “Ens heu ben fotut”. S’obre una guerra de supervivència. Per bé que a Valladolid i a Sevilla es destaca la fortalesa de les coalicions, queden minades per la desconfiança. El somni d’unir el centredreta sota les sigles PP està degenerant en el projecte de fusió per absorció. Arrimadas ha de sufocar els intents de rebel·lió de personatges menors però que empipen i malmeten la imatge. La maquinària socialista es posarà a funcionar amb la seva reconeguda eficàcia per presentar el centredreta com a sinònim de caos. L’horitzó conservador de Madrid passa per l’entesa amb Vox, que podria ser la tomba de Casado. Una part de la societat està irritada per aquest factor de gresca i pèrdua de temps quan més unitat es requereix per combatre totes les crisis. I del cel polític espanyol en cauen dos regals, dels quals un porta el nom de Pedro Sánchez. L’altre, el de Santiago Abascal. És a dir, els dos regals són per a Sánchez. Si tot es va planificar a la Moncloa, l’enhorabona. Si va ser una casualitat, és la sort del campió.