Tornada a casa

No es va acomiadar de ningú. La decisió de Meritxell Serret de tornar de Brussel·les per traslladar-se a Madrid a fi de personar-se davant el Tribunal Suprem va ser un secret molt ben guardat. Ni el personal de la delegació de Brussel·les de la qual era al capdavant, ni la seva família, ni tampoc Carles Puigdemont van tenir notícies de la seva decisió. Només tenien coneixement del seu retorn Oriol Junqueras, Pere Aragonès, Gabriel Rufián i el seu advocat, Iñigo Iruin. Després de tres anys com a expatriada a Bèlgica i un cop elegida diputada per Lleida en les eleccions catalanes, ni hi havia euroordre contra ella, ni tenia sentit l’acusació de malversació quan no es va descobrir que cap despesa del referèndum hagués sortit de la Conselleria d’Agricultura, de la qual era titular. Així que, en principi, havia de respondre només per desobediència, que únicament comporta penes d’inhabilitació, d’acord amb la sentència del procés.

Així que Serret va passar pel Suprem abans d’anar a casa seva, a Vallfogona de Balaguer. A les portes del tribunal,

Rufián va voler ressaltar que el retorn de Serret era també un triomf de la política

Gabriel Rufián, el portaveu d’ERC al Congrés, més que pronunciar un míting com van intentar altres líders independentistes, va fer una declaració que era tot un missatge: “Un acte com el d’avui demostra que la política serveix. Si no som capaços que la política i el diàleg siguin útils, només triomfarà l’antipolítica”. Les paraules de Rufián no eren mera retòrica, sinó que posaven de manifest que el seu partit i el Govern espanyol han posat oli a la justícia per facilitar el que era possible. I era igualment una manera de posar de manifest que queda molta feina per fer, si bé amb pragmatisme i amb discreció és més fàcil resoldre els problemes que amb la confrontació i el soroll.

Escoltant Serret quan sortia del TS en llibertat provisional, després que el jutge Pablo Llarena aixequés l’ordre de detenció a Espanya, vaig recordar Albert Camus, quan va escriure: “El sol que va regnar en la meva infantesa em va privar de tot ressentiment”. L’exconsellera es va limitar a dir que era un dia molt especial i que se sentia feliç, oblidant rancúnies i frases rotundes. També Camus ens va ensenyar que som les decisions que prenem, siguin encertades o errònies. El seu és un canvi d’estratègia processal respecte a altres expatriats, ja que suposa deixar l’exili per posar-se a disposició de la justícia espanyola. Alguna cosa hi ha en tot plegat que convida a una certa esperança i sobretot demostra que ERC mou peces a Madrid, encara que li queda tot un trencaclosques al davant.