Meghan i Enric, prínceps del poble

La fama, aquesta religió laica en la qual ascendeixen nous déus mediàtics, ha entronitzat els ducs de Sussex, Enric i Meghan. L’audiència de l’entrevista amb Oprah Winfrey a la CBS va triplicar la dels Globus d’Or amb 17,1 milions d’espectadors en directe (Antena 3 l’emet aquest vespre a Espanya). El lloc on revelar intimitats reials s’havia de triar acuradament: un espai neutral, elitista. Una arbreda retallada sobre el blau pacífic; tots tres asseguts sota un porxo que aconseguia harmonitzar els talons de dotze centímetres de Meghan, el vestit sense corbata d’Enric i les botes camperes d’Oprah, vestida de rosa (incloent-hi les ulleres) perquè les transgressions han d’anar acompanyades de núvols de sucre. Una escena als antípodes de l’eclecticisme palatí de la concedida per lady Di a la BBC el 1995. Un santuari amb catifa de cànem capaç d’alliberar tensions, de fer fluir l’oxitocina, que augmenta en les dones embarassades i els procura una inviolable aura de credibilitat.

Meghan i Enric van voler revelar secrets per ser més estimats i guanyar més diners. En molts llocs del món la gent compra souvenirs amb els seus rostres perquè representen l’anticonte de fades. Perpetuen la història de la princesa trista i del gallard espòs que la rescata, i junts emprenen la fugida, en aquest cas amb avió privat.

Ho va estudiar, sempre avançada, Margarita Rivière en l’assaig La fama. Iconos de la religión mediática (Crítica, 2009). Hi analitzava des d’una perspectiva religiosa el constructe mediàtic de la fama, entesa com a condecoració moral: ser celebrity és el premi, ser anònim un càstig. “Els primers gestors de la seva fama i imatge pública van ser els qui van transformar el carisma de l’heroi en l’aura del sant i després en la santificació del geni”, escrivia.

En el procés de canonització argumentat per Rivière, els ducs de Sussex reuneixen els elements necessaris per captivar el planeta. Un menú suculent de poder, tragèdia i conflicte. I passat. El fantasma de lady Di. Les barbetes aixecades de Buckingham. L’inexorable fat que feia exclamar el Ricard III de Shakespeare: “Com pesa aquesta corona!”. Les guerres fratricides dels Windsor. Com l’oberta per Eduard VIII i la seva dona divorciada nord-americana (com Meghan) Wallis Simpson, que després d’abdicar en el seu germà es va convertir en apàtrida, com ara Enric.

L’escriptora Dubravka Ugresic –autora de La edad de la piel (Impedimenta)– comparteix la tesi de Rivière: “Aquesta volta celestial contemporània està habitada per infinitat de noves deïtats. Més ric fins i tot que el desordenat món cristià. Meghan Markle i el príncep són només dos dels nombrosos déus del nostre temps: els adorem, besem els seus pòsters sobre les nostres parets abans d’anar a dormir, els seguim fidelment”.

Després de la confessió televisiva –depressió, pensaments suïcides, racisme per part d’alguns royals–, el seu relat multiplica el morbo, servit ja a les cases d’arreu del món. La seva vida pública, que palau havia volgut cancel·lar juntament amb els seus comptes bancaris, els títols i la relació familiar, s’ha convertit en un reality show amb vis d’exemplaritat. I el món vol recompensar-los per això. Una vegada més es produeix un híbrid entre realitat i ficció: uns nous prínceps del poble expulsats de “la firma” –així es denomina la casa reial, amb el seu exèrcit de consellers, secretaris, criats i altres treballadors– donen continuïtat lluny de les pantalles a la sèrie The crown. I obren una bretxa entre l’obediència deguda i la transgressió inadaptada. Però també demostren com n’és d’intens el grau d’estupidesa d’una societat, una vegada desterrat el valor simbòlic de la cultura, que ha estat substituït pel santoral de la fama.

Els ducs de Sussex captiven amb un menú suculent de poder, tragèdia i conflicte