L’home que va donar la cara

El dia que el vaig conèixer vam quedar cap a dos quarts de tres del migdia. Jo tenia gana, i tot just arribar li vaig preguntar si aprofitàvem i sortíem del ministeri per anar a menjar alguna cosa. Em va dir que no. Que feia mesos que se saltava el dinar gairebé cada dia per poder arribar una hora abans a casa. Vam fer la reunió, vam acabar a dos quarts de quatre, jo me’n vaig anar a dinar al costat d’Atocha, i ell va continuar pencant.

Quan vam entrar fa una setmana al ministeri, ja amb les càmeres, diverses funcionàries em van dir: “Cuida’ns el nostre Fernando”. No és el més habitual quan entres en un edifici públic per entrevistar un dels seus responsables. Però Fernando Simón no és un càrrec qualsevol. Ha estat el rostre del qual ens hem fiat –de vegades massa– aquest últim any que passarà a la història com el que ens va canviar la vida a tots. També a ell.

Quan et toca donar la cara en plena pandèmia d’un virus desconegut, estàs comprant tots els números perquè te la trenquin. I a Simón l’hi han trencat. En un moment en què la polarització política és trending topic matí, tarda i nit, Simón no ha estat només el tècnic que ocupava un càrrec públic i donava explicacions. Per a molts era el portaveu d’un govern d’esquerres acabat de constituir que calia torpedinar des del primer dia. Tant era que hagués estat elegit per al càrrec quan manava el Partit Popular. Que el responsable d’una institució pública es mantingui quan canvia el govern de torn hauria de ser un orgull per a tothom, perquè estem acostumats que els relleus de l’executiu provoquin que als ministeris es canviïn fins i tot els radiadors.

Curiosament, mentre donava la cara durant l’epidèmia de l’ebola, qui el va posar a parir va ser alguna gent de l’esquerra. Ara al contrari. Simón ha exemplificat com de tensa està la corda en aquest país que deu ostentar el rècord d’eleccions convocades enmig d’una crisi sanitària sense precedents. A Simón, els que l’odien ho fan sense pietat, i els que l’estimen no permeten ni una fissura en l’adulació de la icona.

Perquè Simón s’ha convertit en això: en una icona. Deu ser pels cabells, deu ser per les celles, deu ser per les jaquetes, deu ser per la seva veu... o simplement perquè no s’ha comportat com un polític, perquè no ho és. Perquè ha actuat amb naturalitat, amb espontaneïtat, sense impostures, sense agressivitat, sense crispació. I gairebé ja ni recordàvem el que era això.

Hi va haver rodes de premsa en què va aparèixer acompanyat de senyors uniformats. Caps de la Policia Nacional, de la Guàrdia Civil, militars... i per allà al mig apareixia Simón, un civil amb pinta de no saber muntar un cetme. En aquells primers mesos de la pandèmia vaig recordar diverses vegades la sèrie Chernobyl. La parella Simón-Illa em recordava els dos funcionaris que el govern soviètic va enviar a la central nuclear devastada, sabent que l’exposició a la radiació els acabaria socarrimant. Vaig pensar que tots dos es cremarien aviat. Un d’ells va saltar del vaixell per sorpresa. No va ser el tècnic, va ser el polític, a qui el seu partit (i el seu Govern) va enviar a una altra guerra, en una decisió molt discutida.

Però Simón va continuar al peu del canó. Deu ser l’home que ha contestat més preguntes l’últim any, si exceptuem en Pablo, el concursant de Pasapalabra que cada dia es queda a una resposta d’emportar-se el pot. Però Simón no té possibilitat de passar paraula. Tot i que algun dia no ha tingut manies per contestar “això no ho sé”, un fet excepcional en un país de savis com el nostre.

Diu que no està cremat. Però sí cansat, molt cansat. Com ho està gran part del nostre personal sanitari. I adverteix: si exposem els nostres funcionaris públics a la tensió a què se’ls ha sotmès aquest any, més d’un decidirà que la pròxima pandèmia se la mengi un altre.

Fernando Simón deu ser l’home que ha contestat més preguntes l’últim any

MARTÍN TOGNOLA