El nihil obstat, ahir i avui

Aquests dies que el món de la traducció ha viscut amb gran joia l’afer Amanda Gorman, m’ha caigut a les mans (o han estat les meves mans les que l’han buscat) el cas de William Tyndale. Va ser un estudiós anglès nascut a finals del segle XV. Era sacerdot i, entre d’altres llibres, va escriure The obedience of a christian man, en el qual argumentava que, més que no pas el Papa, era el rei del país qui havia de ser cap de l’Església. El monarca Enric VIII el va llegir amb molt d’interès, i hi va trobar arguments capaços de justificar el seu trencament amb l’Església catòlica i el naixement de l’anglicanisme.

Coneixia bé el llatí, el grec i l’hebreu, i a més parlava francès, alemany, espanyol i italià. Però un bon dia, sense encomanar-se a Déu ni al dimoni, va tenir la pensada de traduir la Bíblia a l’anglès. En aquella època, en aquell país bromós i amb una delícia gastronòmica com el shepherd’s pie –no prou valorada pels llepafils– la Bíblia només la podien llegir les persones cultes, coneixedores de les llengües clàssiques. La plebs, no. Des de finals del segle XIV –arran dels intents de John

Només els representants de Déu a la Terra podien interpretar la Bíblia

Wycliffe de traduir la Bíblia en manuscrits– la llei condemnava a mort tothom que tingués les Sagrades Escriptures en anglès. Els motius eren lògics: volien que només els representants de Déu a la Terra poguessin llegir-les, interpretar-les i transmetre-les oralment, convenientment traduïdes segons els seus interessos. Que l’insensat de Tyndale decidís traduir-la a la llengua popular i posar-la a l’abast de tothom –mitjançant la impremta, a més, que aleshores era el súmmum de les noves tecnologies– podia fer que el control ideològic se n’anés en orris.

Evidentment, les autoritats l’hi van prohibir. Cabut, Tyndale no en va fer cas, va fugir a Alemanya, i allà, en una impremta de Colònia, va imprimir els primers exemplars, que arribaven a Anglaterra de contraban. Quan Enric VIII i el Papa ja havien partit peres definitivament, l’il·lús es va pensar que la seva situació havia millorat i es va instal·lar a Flandes, on llavors regnava Carles I d’Espanya i V del Sacre Imperi Romanogermànic. Aquí la va cagar. El van arrestar a prop de Brussel·les i el van empresonar més d’un any. Finalment el van condemnar per heretgia. El van executar per escanyament. Tot seguit el van lligar a una estaca, hi van posar llenya a sota i en van fer una bonica foguera.

Són els perills de traduir sense la benedicció prèvia dels que s’autoerigeixen en els únics amb dret a interpretar la paraula divina. Abans eren les autoritats religioses, ara les congregacions d’activistes, que ve a ser el mateix.