La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Demana ajuda aviat, que no s’acumuli el malestar”
Adriana A. explica la seva anorèxia i reclama que se’n parli obertament i més
L’Adriana té 25 anys, es dedica a recursos humans i inserció laboral i està explicant públicament el seu periple per l’anorèxia. Perquè està convençuda que parlar més del tema ajudarà moltes persones a demanar ajuda abans, “sense esperar que se t’acumuli el malestar”. Ho fa dins d’una campanya que ha posat en marxa Obertament, una organització que lluita contra l’estigma social dels problemes de salut mental.
“D’altres ho busquen en l’alcohol o a treballar 18 hores. Jo vaig deixar de menjar: controlar el pes i el menjar, el que jo sentia com a tal, em tranquil·litzava”.
“El principi? Que no estàs bé. I busques una manera d’estar-ho. Jo tenia 12 anys, pubertat, un moment en què tots estem una mica perduts, que si uns surten de festa, tu et veus malament, tens molts dubtes, ets molt vulnerable. Com la majoria en aquella època”.
“A casa no es veu res, perquè coincideix amb l’estirada. Sí que estàs més susceptible, més trist. Però el pes, no, no es veu. Et passa això per un cúmul de coses; en el meu cas no hi havia cap fet traumàtic per explicar el meu trastorn mental. Em sentia infeliç, i buscava una sortida per estar més bé”.
“Volia estar bé, i veia que la gent feliç que sortia a la tele –parlo d’abans d’Instagram, però s’hi repeteix el mateix–, la gent de vida perfecta, sempre eren noies primes i altes, molt ben vestides. I les lloaven per això. Això era el que volia jo”.
“A mi controlar el pes i el menjar em donava tranquil·litat. Com qui treballa 18 hores i sent que d’aquesta manera té poder i control. No ho assumim com una cosa dolenta”.
“Comences per petites coses: deixo això o menjo allò, però després caminaré. Ets incapaç de sortir perquè tens la sensació que et miren perquè ets horrible. Molt irracional. Tenia distorsió corporal depenent del moment, del que passés al voltant o a la família”.
“Però va arribar un moment que no podia controlar res. Tenia gana i no podia menjar, em sentia fatal. Ja no sabia què fer amb la meva vida. Estava molt perduda. Va ser a primer de batxillerat, un moment de molta pressió, perquè havia d’escollir a què em volia dedicar. Tot em queia a sobre. Va ser el principal ‘No puc més’”.
“No sé com va començar aquella presa de consciència. Vaig parlar amb un amic de classe. Em feia vergonya explicar el que feia i com em sentia. Amb les amigues es parla d’altres coses. Res íntim. I, si alguna vegada deixes caure alguna cosa del que sents, tothom minimitza: és l’edat, no és res, et passarà. No deixem espai a l’altre”.
“A aquest amic li vaig dir: ‘Crec que estic malament, de vegades no tinc ganes de menjar, sento dolor al cor, com una gran ansietat’. I em va dir: ‘Això no és gaire normal’. I llavors vaig veure clar que necessitava ajuda. Aquell amic? Avui som companys de pis”.
“Ja havia buscat alguna vegada a internet per saber què em passava, però no m’identificava amb aquells cossos superprims ni amb els desencadenants de què es parlava. Jo vaig anar a poc a poc. Però sí que vaig entendre que tenia un problema. I vaig escriure al correu d’una associació. Em van facilitar un test d’autodetecció sobre com em sentia, i em va sortir una puntuació molt alta. I em van citar”.
“Superamables. Havia de parlar amb els meus pares, em van dir, perquè era menor. I jo no ho volia fer. No els volia decebre. O sigui que hi van trucar ells, els van explicar que estava malament i van parlar tots tres, els meus pares i la psicòloga”.
“Vaig començar tractament cada dia sortint de classe. Anava a dinar al centre, i cada dia hi havia teràpia o activitats. Al cap d’un any ja va ser menys intens, però, entre una cosa i l’altra, han estat cinc. El primer va ser el més difícil, perquè t’has de
LA FAMÍLIA “Els meus pares al principi anaven molt perduts; no en parlàvem, però hi eren!”
EL PRIMER RECONEIXEMENT “Vaig explicar a un amic: ‘Estic malament, em fa mal el pit’; algú per fi va dir: ‘Això no és normal’”
Factors de protecció. Fer un àpat familiar al dia, comunicatiu. Davant l’interès per dietes, explicar-los que el que ara veuen positiu (aprimar-se) pot ser negatiu per als seus estudis i futur. Reforç positiu, no relacionat amb el cos.
Pensament crític. Fomentar un canvi de mentalitat. ACAB defensa que és urgent canviar el model de bellesa femení actual, excessivament prim, per un model que fomenti la salut i el respecte per la diversitat corporal.