La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’anorèxia omnímoda
L’augment de casos i la gravetat obliguen a ajustar l’organització de la xarxa sanitària
La mare d’una noia que va debutar en bulímia durant els mesos més durs del confinament va escriure una carta a aquest diari en un to desolador. “Tenim una filla de 19 anys amb un problema de TCA per bulímia amb afartament i vòmits. L’estan tractant a l’hospital de Sant Pau, una visita cada tres setmanes. Ens tracten d’allò més bé, però hi ha massa espai entre visita i visita”.
Van detectar el trastorn de la seva filla a l’octubre, mes en què van emergir molts casos i l’ACAB, l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia, no donava l’abast i les unitats de trastorn de conductes alimentàries rebien moltes pacients, ocultes durant els mesos de confinament o debutants.
Les sessions de la seva filla són menys freqüents del que creu que la noia necessita i, a sobre, no sempre hi va... “No saps mai com es llevarà, si serà un bon dia o un altre malson familiar”. Demana veure una llum en aquest túnel i estar més acompanyada.
L’ACAB ja li ha ofert aquest espai, en el seu servei d’atenció a les famílies (Acab.org). L’autora de la carta és a la primera fase de la malaltia de la seva filla, i no entén què se n’ha fet, de la noia alegre que habitava aquell cos, desitjosa de complir amb la seva responsabilitat, somrient, amb bones notes. Tota una promesa d’èxit i felicitat en una línia contínua des que va néixer trencada aquest any per l’esclavitud del pes. La mare explica que sovint li sembla com si un ésser estrany s’hagués apoderat de la seva filla, l’estigués consumint i només li deixés energia per defensar amb ferocitat la seva actitud.
“Era molt organitzada, li agradava tenir-ho tot ben planificat, fins i tot les sortides amb amics. I, de sobte, la mort de la seva àvia, el distanciament amb una cosina, la suspensió de la graduació del seu curs, l’anul·lació del viatge, l’ajornament de la selectivitat i no entrar a la carrera que volia...”, rememora la mare.
Nou de cada deu casos de trastorns de la conducta alimentària afecten dones. És la tercera malaltia crònica entre la població femenina adolescent de les societats desenvolupades. “Les escoles cada vegada en veiem més casos, i de noies més joves”, alerta la directora d’una escola del Guinardó. “Estem amoïnats”.
Sara Bujalance, directora de l’ACAB, i José Soriano i Teia Plana,
els dos metges responsables d’unitats de trastorn alimentari de l’hospital de Sant Pau i Clínic, respectivament, coincideixen: la pandèmia ha provocat més casos, més greus, més joves. I ha obligat a readaptar el sistema de salut mental per atendre les emergències.
“El gruix de casos va arribar del setembre al desembre, molt lligats al confinament i a una sèrie de situacions: la no-assistència a l’escola i a les extraescolars, més connexió a internet amb pàgines que animen a dietes, l’augment de conflictes a les xarxes socials, més accés al menjar i els afartaments...”, explica Soriano.
“A les debutants s’hi van afegir les descompensacions de pacients prèvies, i a les que abans de la pandèmia ja tenien aquest tipus de conductes i les mantenien ocultes però que es van poder observar perquè convivien 24 hores a casa”, diu Plana, directora de la unitat del Clínic.
“Per donar el servei adequat –continua Plana– hem hagut de resoldre un tetris organitzatiu donant més llits a aquestes pacients i augmentat les places de dia, en un context de pandèmia”. Fa un any les pacients amb anorèxia ingressades al Clínic (menors de 16 anys) ocupaven una quarta part de la planta de psiquiatria; ara ja n’ocupen la meitat. “Venen amb pesos més baixos i les estades són més llargues”.
També han augmentat les hospitalitzacions de dia (dotze hores o estades a la tarda, amb menjar, berenar i sopar). “De 20 places hem pujat a 30, i no en podem obrir 40 per les mesures de prevenció de la covid”.
Soriano confirma que a la seva unitat (a partir de 16 anys) s’han rebut més casos de més gravetat que han requerit l’hospitalització completa, però que totes les urgències han estat ateses. Així mateix, indica que s’han posat recursos (formació específica) perquè els trastorns de conducta alimentària tinguin un bon abordatge des de la xarxa de salut mental primària, tant de menors (CSMIJ) com d’adults (CSMA).
Per Sara Bujalance, directora de l’ACAB, s’hauria de reforçar el servei assistencial per als problemes de salut mental i, en concret, els trastorns de conducta alimentària. “La covid només és la locomotora d’un tren que arrossega una pandèmia en salut mental de què encara no veiem l’abast i que afecta especialment els adolescents”, afirma.
“A les unitats de TCA –continua Bujalance– hi arriben les pacients que requereixen un tractament més agut, però la resta van als centres de salut mental, que estan desbordats, i les atenen una hora al mes. Això és sovint insuficient. En molts centres encara no hi ha referents d’aquests trastorns ni coordinació amb les unitats TCA. El problema no són els professionals, sinó la falta d’identificació de la situació per part de l’administració, el temps i els recursos”.
Una pacient d’anorèxia tarda de mitjana a recuperar-se de tres a cinc anys i requereix una atenció molt intensiva. Les taxes de recuperació han millorat: un terç superen la malaltia i la cronicitat ha baixat d’un 33% a un 20%.
EL CONFINAMENT No assistir a classes, ni a extraescolars, més internet, conflicte en xarxes i accés a menjar
L’ASSOCIACIÓ D’ANORÈXIA “Pacients no greus tenen una visita d’una vegada al mes, i sovint no n’hi ha prou”