‘Deepfake’ o com ressucitar Lola Flores

Les urgències de Vall d’Hebron ja no acumulen pacients als passadissos. A les vuit del matí no n’hi ha 50 esperant que els ingressin en algun lloc, sinó 10 o 12. O potser uns quants més. I el temps mitjà de permanència en urgències no es mesura en dies, sinó en hores. Unes 18.

La covid ha ajudat a accelerar la modernització d’aquest servei, que periòdicament mostrava les seves vergonyes i el malestar de veïns, usuaris i treballadors. Les claus són diverses: obres importants en l’atenció a pacients crítics; una reorganització interna basada a crear equips de metges, infermers i auxiliars per a cada tipus de malalt; coordinar-se setmanalment amb el sistema d’emergències (el SEM), els centres de primària i els hospitals mitjans de la seva zona d’influència; eliminar molta burocràcia interna, i incloure treballadors socials en l’atenció urgent.

Les novetats més flamants són els boxs de crítics, tres habitacles amb espai i tecnologia per poder reanimar tres malalts en parada cardiorespiratòria alhora. “O fer 25 intubacions diàries, com hem fet durant els pitjors moments de la covid”, explica la cap d’urgències des de l’estiu del 2019, María Arranz.

La covid ha canviat molt la vida d’urgències: cada dia hi arriben gairebé un centenar de pacients menys que abans. Més greus i complicats, això sí. També els ha obligat a ser molt més flexibles: de vegades la zona covid és més àmplia, de vegades més petita. Ara estan en fase mínima. “I la covid també ens va accelerar els canvis: estàvem posant en marxa una nova cultura d’urgències i l’epidèmia ens va empènyer a aplicar-la de cop, calia adaptar-se a allò que se’ns acostava”, explica María Arranz.

Aquesta cultura nova té com a objectiu principal millorar l’atenció i sobretot rebaixar l’estada al mínim temps imprescindible.

Entre els canvis que destaquen els seus dirigents hi ha la classificació dels pacients, que arriben en una mitjana de set minuts i mig. Després d’aquesta primera atenció s’adreça cadascú a una àrea diferent d’urgències: crítics, semicrítics, aguts complicats, aguts menys complicats i lleus.

Cada àrea té els seus equips propis, formats per infermeres, auxiliars i metges, amb el suport de treballadors socials. “Això ha estat un avenç important, perquè molts dels nostres pacients són persones grans, amb una situació social i personal que és determinant a l’hora de trobar la solució més adequada”, explica Arranz. Disposen de diversos hospitals mitjans al voltant, amb hospitalització a domicili que es coordina des de l’hospital i amb l’assistència primària.

La infermeria d’urgències també s’ocupa de la relació directa amb el mateix hospital si el pacient s’hi queda, amb l’equip de primària que l’atén, si és que se’n va, “per garantir que l’atenen aquell mateix dia”, explica Belén Fernández, supervisora d’infermeria. Són el lligam amb qualsevol altre dispositiu extern que es decideixi utilitzar.

Una de les claus d’aquesta nova cultura és que “els fluxos són més àgils, també internament”, resumeix la subdirectora assistencial María José Abadías. El resultat dels canvis es nota molt als passadissos, per on se circula sense compartir intimitat amb cap pacient. També que un 26% menys tornen a urgències al cap de tres dies perquè el seu problema persisteix; hi ha un 11% més de pacients valorats en menys de mitja hora . “I sens dubte es treballa millor”, assegura la responsable del servei.

Els nous equips de crítics van permetre, els pitjors dies de la covid, intubar 25 malalts al dia