La química de l’humor

La quarta temporada d’Estoy vivo (TVE) comença amb una apagada que afecta totes les comunicacions, fins i tot les que connecten els humans amb altres mons. Recordem que Estoy vivo no respecta les lleis de la versemblança i submergeix els seus fidels en una lògica de ciència-ficció. Ànimes ressuscitades, universos alternatius, reencarnacions, superpoders, viatges en el temps i el combat ancestral entre el bé i el mal. Però la gràcia de la sèrie no rau en aquest repertori de recursos sinó en el contrast amb el costumisme castís dels personatges, interpretats per un grup d’actors molt convincents. A la quarta temporada el recurs fantàstic és l’abducció massiva dels viatgers d’un autobús, una idea que altres sèries han aplicat a avions, trens, pobles o urbanitzacions. També hi ha una deriva autoreferencial quan els policies protagonistes han d’infiltrar-se al pirulí de RTVE, amb el cameo d’Anne Igartiburu. El primer capítol, que acaba amb un gir de guió emocionant i esotèric, està dedicat a Pau Donés, que va cedir la preciosa cançó Humo com a sintonia de la sèrie.

INTENCIÓ. Nadie al volante (Movistar+) és un híbrid de sitcom i programa de zàping centrat en la graella de la cadena. La presentadora és Patricia Conde, esclava del prestigi d’una remota comicitat que difícilment podrà emergir en un context tan convencional. Els elements de sitcom són autoreferencials (les vicissituds del mateix programa) i connecten amb l’autoficció i el narcisisme de la nostra època. La intenció còmica no és prou eficaç per fer riure de debò. Com en tants programes de ràdio i de tele, trobar una comicitat autèntica és cada vegada més difícil. Al final depèn de la personalitat i de la química –penso, per exemple, en el programa El búnquer– entre els seus responsables. Potser per això, sovint s’acaba substituint l’humor per una mena d’ambientació informal. Aquest succedani també es nota al programa Jugada mestra (TV3). Presentat per Carles Sánchez, Charlie Pee i Tomàs Fuentes, Jugada mestra acumula elements d’espectacle de monòlegs, late night i entrevista guai amb col·legues disposats a compartir una complicitat vagament generacional que sovint desatén el compromís de ser entretingut, interessant, imaginatiu, delirant, creatiu o graciós. Nadie al volante i Jugada mestra són exemples de la saturació en les fórmules de comunicació, que obliguen l’espectador a esperar un moment de brillantor fugaç per, a canvi, acceptar llargues estones de metratge funcional i d’absència de riscos, provatures o improvisacions. Igual que l’univers de la tertúlia política acaba creant un llenguatge que només poden descodificar els membres de la tribu (pensat per tenir una influència cada vegada més endogàmica i que creix al marge dels interessos dels espectadors), l’humor ja no depèn del desenvolupament d’una idea o de transmetre una visió del món sinó d’adaptar-se als límits de franquícies ja conegudes (ara el model a imitar és La resistencia, de David Broncano) i participar d’un circuit de proveïdors de continguts que alimenten el furor instantani de les xarxes socials i una complaença que si hagués de jutjar el talent de Buster Keaton, no n’entendria l’expressivitat irònica.