La Vanguardia (Català-1ª edició)
La mare de l’ARN missatger
Avui tothom li fa festes i el seu nom és esmentat amb insistència com a potencial candidata al premi Nobel de Bioquímica. Però Katalin Karikó (66 anys) està més entusiasmada amb el net que li ha donat la seva filla, la campiona olímpica de rem Susan Francia, que no pas per la possible glòria que li pot proporcionar la invenció, juntament amb Drew Weisman, de l’ARN missatger, la teràpia genètica que han fet servir Moderna i Pfizer per crear en un temps rècord les vacunes contra el coronavirus. Se’n va anar d’Hongria perquè amb el que guanyava com a científica no en tenia prou per viure. Va sortir del país sense gairebé res, només amb 1.000 euros amagats dins d’un osset de peluix. Ara no sembla preocupada per no ser la propietària de la patent. Des d’un dormitori de casa de la seva filla, a San Diego, la científica ens va explicar amb molta paciència com va ser que el seu mètode va estar a punt pocs mesos després que comencés l’emergència.
Com va aconseguir resoldre tan de pressa la creació d’una vacuna contra el coronavirus? No va ser tan ràpid. La major part de la feina que vaig fer que ha contribuït a la creació de la vacuna és de fa 20 o 30 anys, quan vaig desenvolupar la modificació que fa que la vacuna no sigui inflamatòria i tingui una bona resposta del sistema immune. Els últims 7 o 8 anys vaig treballar a BioNTech en el desenvolupament de la fórmula, perquè l’ARNm es col·loca en una petita bombolla de lípids. Amb el meu equip vam estar analitzant diferents opcions i el 2014 vam identificar el que finalment es va fer servir per a la vacuna. També vam fer modificacions en l’ARNm per optimitzar-lo perquè se’n pugui fer més proteïna. Això s’ha utilitzat en altres programes, no només en aquest, no únicament per a la vacuna, sinó en tots els que s’estan fent a BioNTech a hores d’ara. Aquests processos que milloren la producció d’ARN limiten el procés inflamatori i eventualment es poden fer servir amb molts altres propòsits. Això es va fer anys enrere. Recordo que el meu cap, Ugur Sahin, quan van arribar les notícies del que estava passant a Wuhan em va dir que hi hauria una pandèmia, perquè inevitablement el virus arribaria a tot arreu amb els trens i els avions. I si ho vam poder resoldre ràpidament va ser perquè feia anys que treballàvem a dissenyar les seqüències i la producció de l’ARNm.
Com va sorgir el seu interès en aquest mètode?
Jo volia desenvolupar un ARNm que es pogués fer servir en teràpies. Un codi per a una proteïna, que ajudés a curar els ossos, la pell, que ajudés a alleujar el dolor. Per això no em vaig concentrar en teràpia de gens. Vaig pensar que l’ARN és simplement passatger i que funcionaria bé per a teràpies. Com que estava treballant en cirurgies neurològiques, volia crear un ARN missatger per tractar els pacients d’apoplexia. Però el meu col·lega Drew Weissman em va ensenyar que l’ARN que estava fent provocava inflamació i llavors em vaig posar a estudiar com evitar que passés. Al nostre cos a cada cèl·lula tenim aquest ARN missatger, que no és el que genera problemes, però són a l’interior de la cèl·lula. El que vam fer va ser aconseguir des de fora que el nostre cos reconegui un invasor i l’intenti destruir.
La sorprèn la resistència que ha generat en certs sectors de la societat l’ús d’aquestes vacunes?
No, en absolut. Cada vegada que apareix una cosa nova hi ha gent que s’hi oposa. Quan van aparèixer els rajos X la gent s’horroritzava que s’hi pogués veure a través de la roba, i no van faltar els comerciants que van començar a