La por a la diversitat

Un dels llibres més subjugadors que recordo és La ricerca della lingua perfetta nella cultura europea d’Umberto Eco (Laterza, 1993). Amb la seva erudició habitual, repassava els projectes de llengua universal artificial (esperanto, volapuk...) i reinterpretava el relat bíblic de la torre de Babel en el marc del projecte europeu. De càstig diví a riquesa humana. En comptes d’impedir l’entesa entre els constructors de la torre que havia de gratar el cel, Eco presentava la diversitat lingüística europea com un dels seus tresors. Ara, els lingüistes Pere Comellas i Carme Junyent publiquen a Eumo un llibre deliciós en aquesta mateixa línia: Els colors de la neu (Les llengües, les persones i el món). El títol nivi prové d’un malentès que ha provocat un lloc comú fonamentat en una falòrnia: els esquimals no tenen una gran quantitat de paraules per anomenar la neu. Tot prové d’una lectura esbiaixada del relat que l’antropòleg Franz Boas va fer de la seva estada a l’illa de Qikiqtaaluk (per als colonitzadors, illa de Baffin). Boas només diu que no hi ha equivalents directes en anglès per a les diverses arrels que designen la neu a terra, la que cau, la que transporta el vent i la que s’amuntega per culpa d’aquestes ventades, però l’exemple va triomfar i la simplicitat de l’equació va provocar que es transmetés segons les regles del joc dels disbarats. Les conclusions precipitades habituals entre els tertulians que practiquen el cunyadisme de sobretaula van transformar la lògica expertesa nívia dels pobles que més hi conviuen en una bola de neu. Es va arribar a parlar

‘Els colors de la neu’ incomoda els monolingües que voten contra la diversitat lingüística

de més d’un centenar de termes per referir-se a la neu.

El llibre de Comellas i Junyent és un antídot al fanatisme. Es dona notícia de més d’un centenar (aquí sí) de llengües diverses i se n’expliquen, amb amena claredat, aspectes ben sorprenents. Hi descobrim que el malgaix té set formes adverbials segons la distància o que els parlants de dyirbal, una llengua australiana en procés d’extinció, sempre que poden eviten dirigir-se a la família política (sogres o cunyats, bàsicament) i es valen d’un intermediari, però si no hi ha més remei hi parlen sense mirar-los als ulls i substituint totes les paraules amb càrrega lèxica per unes d’específiques. Quanta saviesa! Els colors de la neu conté tot el que incomoda els nacionalistes monolingües que s’esveren quan algú proposa que al Congrés dels Diputats, als tribunals de justícia, a RTVE i a l’etiquetat de productes tinguin presència plena les llengües catalana, basca, gallega i asturiana. Tothom qui s’escuda en la riquesa de la “llengua comuna” s’arrenglera amb el Déu de l’Antic Testament perquè veu la diversitat com un càstig. Umberto Eco la veia com una riquesa europea. Potser per això, en el context de la retirada d’immunitat als tres eurodiputats catalans, la ministra González Laya s’ha despatxat a gust amb allò tan castissament universalista que “els problemes no es resolen a Europa”.