La Vanguardia (Català-1ª edició)
Lluita i igualtat amb molt sabor
Las Karamba publiquen el seu primer àlbum, ‘Camino así’, activisme a ritme llatí
Ala fitxa biogràfica s’hi pot llegir: “Las Karamba som la veu de totes les dones que van callar, que van estar a l’ombra, que van lluitar soles, al llarg de la història de la música, i que avui tenen moltes coses per explicar”.
També es pot dir que és un sextet femení d’arrel hispanollatina que equilibra el seu activisme amb una addictiva proposta de ritmes llatins (son, txa-txa-txa, salsa, timpa) i que es va formar a Barcelona el 2018. Aleshores eren un septet amb un nucli dur format per les germanes veneçolanes Ahyvin i Ahylin Bruno i, entre d’altres, amb músics d’aquestes latituds com Paula
Grande, Magalí Datzira o Meritxell Neddermann.
Va passar el temps, la idea inicial es va convertir en grup, van venir concerts i cançons pròpies, hi va haver canvis i, finalment, la passada setmana van publicar el primer àlbum, Camino así (Guspira Records), compost, produït i interpretat per elles. Com explica Ahyvin Bruno, “en la realització del disc vam viure la transició de septet al sextet, per això la meitat de les cançons estan compostes i interpretades el 2018 per algunes antigues integrants, i l’altra meitat, per les que som ara. Malgrat que pot resultar confús, al cap i a la fi Las Karamba són les que eren llavors i les que som ara, perquè el projecte és el mateix”.
Les últimes cançons de l’àlbum es van acabar de gravar a finals de l’any passat i es van compondre durant la pandèmia, però d’aquesta última no n’hi ha rastre ni al repertori ni al rerefons. “Era un tema de què es parlava constantment, i nosaltres el que volíem era precisament enviar un missatge d’esperança, i això també hi va influir perquè no hi aparegués cap referència”, expliquen.
Les cançons segueixen un procés creatiu similar. Una porta la lletra. Es comenta i s’aprova per la resta del grup, amb o sense retocs. “El pas següent és buscar el color musical, l’estil, i l’últim capítol és el de la percussió, però sempre buscant una harmonia entre totes les coses que tenim de referència, perquè aquí hi ha Panamà, Cuba, Argentina, Veneçuela, en el seu moment França i Catalunya, és a dir, intentant buscar i trobar el nostre color sonor”, expliquen una mica entre totes. Però amb una cosa molt clara: “Nosaltres volem fer música ballable, encara que el missatge sigui fort, potent i directe, perquè d’aquesta manera arriba de manera més fàcil”.
Un missatge que pivota sobre la igualtat de gènere, el racisme, la llibertat en el sentit més ampli. Ahylin Bruno explica: “Nosaltres hem arribat aquí, i excepte la Rita [Baulida, timbalera del grup] totes som dones migrants. I tot el que cantem ho hem viscut nosaltres, i juntes les nostres històries ens fan molt més fortes”.
Paradoxalment, el fet de ser un grup de dones ara mateix és un valor afegit en el circuit musical, però si alguna cosa tenen Las Karamba són les idees clares: “Viure de la música sense perdre mai ni l’ètica ni els valors”.