La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Les restes de menjar em fascinen tant com la Capella Sixtina”
Manuel Vilas, escriptor, que publica ‘Roma’
El novel·lista conegut com a Manuel Vilas (Barbastre, 1962), autor d’Ordesa o Alegría, és en realitat un poeta. I, com a tal, ha publicat Roma (Visor), una mena de narració en vers dels mesos que va viure a la capital italiana. En parla amb aquest diari en un hotel madrileny.
Què hi feia, vostè, a Roma?
Me n’hi vaig anar amb la beca ValleInclán a continuar la novel·la que escrivia. Però la ciutat no es deixava narrar en prosa, em demanava un altre gènere. Li vaig dir: ‘Roma, en què vols que et parli?’. ‘En poesia!’, em va respondre. I, com que soc poliglota, va anar sortint aquest llibre de caminades. Vaig utilitzar el podòmetre, i no vaig baixar mai de les 30.000 passes diàries.
El narrador és el mateix que a les seves novel·les: es fixa, per exemple, en el preu de les coses. Deixar constància del teu pas pel món és ensenyar els preus, les factures del que t’has gastat... Això és una biografia, és el més real que hi ha, una empremta postmoderna. Alguns puristes demanen empremtes més elevades. A mi em passen aquestes.
Sí, recordo el seu plat de cigrons a 6,5 euros.
Que després són fins i tot menys, perquè m’estalvio l’autobús. Roma és una invitació a no pagar per al poeta, que de vegades fa barbaritats que, per descomptat, no recomano fer als lectors. Ell es pregunta: “Per què m’he de gastar diners per pagar les coses? Com el meu amor, que és Roma, em pot exigir que pagui als restaurants o mitjans de transport?
Posa al mateix nivell els Museus Vaticans i les rebaixes dels grans magatzems.
Contemplo una fira de vell amb camises a un euro amb la mateixa mirada de sorpresa que davant la Capella
Sixtina. O les restes de menjar a les taules de l’aeroport, que el poeta es voldria cruspir. És una mirada sense prejudicis, una mica insolent, perquè mira de rebaixar l’experiència artística, treure-hi solemnitat. La meva poesia és antipedant.
Tothom criticant els turistes, però vostè en busca.
Jo soc turista, i gràcies al fet que existeix el turisme he pogut viatjar. Sempre acabo gravitant sobre la Piazza Navona perquè, si no hi ha turistes, em neguitejo, penso que el que estic veient no paga la pena.
El poeta llueix camisa blanca. En ocasions especials. M’arreglo per pagar el compte de l’hotel; és l’acte més important d’un ésser humà actual, pagar. Aquesta és l’alta litúrgia que va fundar la nostra civilització: pagar el que vostè m’ha dit que valia i hem acordat prèviament. Em decep que el recepcionista ho vegi com un tràmit rutinari, i s’emporti els 700 euros sense més ni més. Vaig tornar a l’habitació molt trist; quina poca elegància, jo tenia els diners i m’havia engalanat, i ell... La meva literatura celebra les coses que ja no celebra ningú, rehumanitza actes comuns per elevar-los. Que prendre un cafè sigui una festa.
L’agafa el coronavirus allà.
Va ser l’any de la pesta, no se sabia ben bé què era llavors. El poeta veu els monuments sense gent. Veu el papa Francesc passejant per Roma. Un sortia al carrer i estava tot sol. Era una sensació de possessió de la ciutat inèdita. Anaves al Panteó i el podies veure sense ningú, o l’exposició de Rafael, com un príncep al Vaticà. Un privilegi que va caure per atzar a un home vulgar com jo. L’endemà ja ho van tancar tot.