El tercer grau

Fa un any i un dia que complim amb angoixa la immerescuda condemna que ens va caure a sobre a causa de la pandèmia de la covid. La sentència sanitària que es va dictar en forma d’un excepcional estat d’alarma es va executar amb un arrest domiciliari que ens van dir que duraria quinze dies i que es va prolongar tres mesos. A l’estiu ens van deixar sortir de les nostres cases convertides en asfixiants presons domèstiques, però vam sortir al carrer sense ser gaire conscients que només es tractava d’un permís temporal perquè, a la tornada del fred, tornarien les limitacions de llibertat. La més vistosa és el toc de queda que encara perdura i que sorprenentment s’assumeix sense gairebé oposició. La restricció més dolorosa és el confinament que impedeix desplaçaments i alimentar les relacions familiars i d’amistats. I la limitació més dramàtica és la clausura forçada de bona part de l’activitat econòmica, que ha enfonsat en la misèria milers de famílies i negocis. Durant els últims mesos, hem acollit les notícies sobre l’arribada de les vacunes amb la impacient esperança del reclús que espera una resolució judicial favorable sabent que els temps de la justícia són exasperantment lents. Ara estem convençuts que la vacuna serà la clau que ens obrirà la cel·la física i virtual on hem viscut un any. Aquestes dosis ens atorgaran el tercer grau sanitari i ens permetran començar a recobrar la normalitat. Per això, el ritme caribeny de la vacunació té un punt de crueltat perquè no arriba per a tothom i provoca que siguin més els que observen darrere dels barrots com només uns quants comencen a abandonar aquesta presó pandèmica. No obstant això, ningú no dubta que ens en sortirem. I, com passa amb els presos, voldrem tornar a viure en llibertat i sense limitacions perquè, per molt que alguns considerin més civilitzat sopar a les set de la tarda o ficar-se al llit a les deu de la nit, aquí ens sentim majoritàriament més feliços recuperant els nostres costums seculars per poc raonables que semblin. Estem arribant al final d’aquesta terrible condemna i el nostre particular tercer grau ja no és un somni llunyà, sinó una realitat que trucarà a la porta molt aviat. I recuperarem la llibertat amb ganes d’oblidar per sempre aquest malson.