La Vanguardia (Català-1ª edició)
Enrico Letta agafa les regnes del fracturat centreesquerra italià
L’ex-primer ministre aspira a teixir una aliança capaç de guanyar la de les dretes
A Itàlia quan un primer ministre abandona el càrrec no se sol allunyar massa del poder. Felipe González comparava els expresidents del govern espanyol amb gerros xinesos, unes peces considerades de gran valor, però la inutilitat del qual i la seva gran mida fa que un no sàpiga on col·locar-los.
Això no succeeix l’altre costat de la Mediterrània, on els últims governants continuen aglutinant un nombrós grup de parlamentaris i prefereixen esperar pacientment el seu torn per si el seu país els torna a necessitar.
Va succeir amb el tantes vegades primer ministre Silvio Berlusconi, que als seus 84 anys no vol sentir parlar de jubilar-se com a líder de Forza Italia malgrat arrossegar seriosos problemes cardíacs. Matteo Renzi fa conferències pel món però manté el seu càrrec de senador, va fundar el seu partit (Itàlia Viva) i ha estat l’artífex de l’operació per posar l’excap del Banc Central Europeu, Mario Draghi, al capdavant de l’Executiu. El seu predecessor, Giuseppe Conte, amb prou feines ha reprès la seva activitat com a professor de dret a la universitat de Florència però ja està cridat a refundar el Moviment 5 Estrelles (M5E).
Qui semblava que no volia formar part d’aquest club era Enrico Letta, el moderat democristià que va contribuir a fundar el Partit Demòcrata (PD). Va governar breument entre el 2013 i el 2014, però va perdre la confiança després d’una punyalada inoblidable de Renzi (i del PD) per fer-lo fora de Palazzo Chigi. Letta ha passat els últims anys de la seva vida dedicat a la docència. Era degà d’Afers Internacionals en la prestigiosa Sciences Po de París i president de l’Institut Jacques Delors. Però quan per a la sorpresa de tots el president de la regió del Lacio, Nicola Zingaretti, va dimitir com a secretari general de forma sobtada la setmana passada, fart de les constants crítiques i corrents internes de la principal formació del centreesquerra, tots van pensar a Letta, un fitxatge estrella que ahir va ser triat líder del PD en vista del pròxim congrés general previst per al 2023. Era l’únic candidat a presentar-se.
Letta no ha oblidat la traïció dels seus el 2014, però no torna per venjar-se. Torna –segons va dir ahir– per construir una coalició que sigui una veritable alternativa a la de dretes guiada per Matteo Salvini i
Giorgia Meloni. “Per ser una alternativa a la dreta hem de construir i cridar tots a assumir les seves pròpies responsabilitats. Hem de construir una nou centreesquerra sota el lideratge del PD”, va assegurar. Ja ha llançat una primera proposta, reprendre la llei del ius soli (dret de terra), és a dir, que qui neixi a Itàlia de pares estrangers pugui obtenir la nacionalitat, una idea inacceptable per a Salvini. També diu que les seves prioritats són els joves –vol que es pugui votar a partir dels 16 anys– i les dones. “Hem de combatre a la Lliga al territori”, va afirmar el nou secretari general.
L’altre objectiu de Letta és recuperar els votants perduts aquests últims anys que se n’han anat a l’abstenció, a les arques de l’M5E o fins i tot a la ultradreta, que ha sabut capitalitzar el vot de la classe treballadora descontenta. Els últims sondejos després de la dimissió de Zingaretti són descoratjadors per al PD, deixant-lo a amb prou feines un 17% de la intenció de vot. Letta pretén evitar que els passo com a ls socialistes francesos, perdedors a la dreta davant Emmanuel Macron i a l’esquerra per Jean-Luc Mélenchon.
Un dels principals nusos que haurà de desenredar és si continuar amb l’acostament cap a l’M5E, amb els qui podrien presentar-se en aliança en les pròximes eleccions. Letta en principi no és contrari a aquesta unió, però tampoc no vol ser el seu subordinat. Demana d’aproximar-se a l’M5E de Conte amb respecte i atenció.
En l’era Draghi, Letta arriba als seus 54 anys amb fama de seriós i experimentat. Pertanyia a aquella generació d’italians preparada, viatjada, poliglota i europeista. La passió pel projecte europeu li ve de bressol, ja que va passar part de la seva infantesa i adolescència a Estrasburg, on el seu pare ensenyava matemàtiques a la universitat. Nascut a Pisa el 1966, va militar precoçment amb els democristians. Amb només 32 anys va ser el ministre més jove d’Itàlia amb la cartera de Polítiques Comunitàries que li va encarregar Massimo D’Alema. La seva visió moderada el va portar a la vicesecretaria del PD el 2009 i finalment el 2013 a ser elegit per resoldre l’embolic després del bloqueig polític després de les eleccions de febrer d’aquell any. Durant aquests anys que ha viscut a París ha hagut de veure des de la llunyania com els populistes arribaven al poder i el PD es desmembrava. Ara, la seva consistència pot ser la seva millor carta. “Ho admeto –confessava ahir–. L’emoció torna al tornar a la seu del PD, més de set anys després”.
L’ÚLTIM DEL CLUB Amb ell ja són quatre els exmandataris que lideren un partit polític a Itàlia
LES SEVES PRIMERES IDEES Arriba amb propostes: el polèmic ‘ius soli’ i la rebaixa de l’edat del vot als 16 anys
DISPUTA AMB SALVINI L’expresident voldrà recuperar el vot de la classe treballadora descontenta