La Vanguardia (Català-1ª edició)
Síria, deu anys esperant torn
La repressió per un grafiti va desencadenar el 2011 la ‘primavera siriana’, la més mortífera del món àrab
Avui fa deu anys, es va sentir un cruixit en la pètria dictadura siriana. Una pintada crítica en un mur de Daraa va posar en moviment els engranatges d’un estat policíac implacable. Però aquesta vegada va xocar amb un poble envalentit per la brisa de les primaveres àrabs. “El seu torn, doctor”, resava aquell grafiti adolescent, dirigit a l’oftalmòleg –abans que president– Baixar al-Assad, en una picada d’ullet a la recent caiguda de Ben Ali a Tunísia i Mubarak a Egipte.
El vendaval democràtic és, esclar, la interpretació romàntica d’allò. L’altra és que no hi va haver tal cruixit, sinó una campana. La del tercer round, en el combat de més de mig segle entre l’islamisme polític dels Germans Musulmans i la dictadura aconfessional del partit Baas, retòricament socialista i alineada amb Moscou. Un pols que ja havia estat sagnant en els seixanta i a finals dels setanta, fins a la seva aixafada a Hama el 1982.
L’històric corresponsal de La Vanguardia a Beirut, Tomás Alcoverro, s’inclina “clarament” per la segona versió. El Parlament Europeu, per la primera. Qui potser no va sentir ni una cosa ni una altra va ser la ministra d’Afers Exteriors, Trinidad Jiménez, que aquell 15 de març del 2011 era la convidada de Baixar al-Assad.
Hores abans, va estar a punt de creuar-se amb el primer indici de manifestació en dècades, al sortir de la mesquita dels Omeies. “Un centenar de joves protesten a Damasc”, va titular in situ l’enyorat corresponsal diplomàtic de La Vanguardia, Xavier Batalla, que va consignar que van ser “immediatament dispersats per la policia”, la temible mukhabarat.
Diego Gómez Pickering té fresc tot allò, ja que feia tres anys que estava en aquella ciutat sobre la qual després escriuria La primavera de Damasc. “Recordo estar veient el gener en un cafè les imatges de la protesta egípcia i la incredulitat dels sirians, que deien: això aquí és impossible”.
Tot i això, “dos mesos més tard, la notícia dels torturats a Daraa va provocar una indignació genuïna”, rememora el diplomàtic mexicà. “Potser perquè eren tan joves, perquè que arrenquessin ungles no era novetat. Aquell divendres, a la sortida de les mesquites, va començar tot”.
Gómez Pickering assenyala que “alguns amics van estar desapareguts durant setmanes. Després a un el van forçar a dir a la teTot levisió que era un agent israelià”. Avui resident a Barcelona, no creu en conspiracions: “La indignació amb el règim era genuïna i venia agreujada per una sèrie de sequeres, pels refugiats iraquians i per un model econòmic fallit”.
Ali Homaidi, sirià d’Idlib que en aquell moment estava a Dubai i que avui treballa al canal opositor Síria TV, des d’Istanbul, pressentia des del principi “que també ens arribaria. Tot just trepitjar Síria, la policia volia veure el teu compte de Facebook. Al cap d’un mes només quedava la via armada”. “Amb Déu, Síria i llibertat, ja n’hi ha prou”, es corejava en la primera manifestació a Alep, el 15 d’abril, segons recorda Eyad Alhajji.
Avui productor a Istanbul, aquest activista sunnita es va quedar als voltants de la ciutat més gran del seu país mentre aquesta va estar sota control gihadista. Des del punt de vista dels Germans Musulmans, aquella va ser una setmana clau. El mateix 15 de març, el monarca sunnita de Bahrain proclamava l’estat d’excepció i l’endemà aixafava –amb l’ajuda de tancs saudites– les protestes democratitzadores de la plaça de la Perla, secundades per la majoria xiïta.
Aquella mateixa setmana, avions francesos i britànics bombardejaven finalment la Líbia de Gaddafi, obrint les portes a una revolució capitanejada per islamistes. Encara que el que potser va impulsar la confraria a sortir de les catacumbes també a Síria va ser el referèndum aperturista convocat pels militars egipcis per a aquell mateix diumenge. Els Germans Musulmans van animar a votar que sí, creient que el cicle de repressió al seu país d’origen havia acabat i que el vent primaveral bufava a favor seu a tot el món àrab.
A Síria, ni cinc mesos no va durar el protagonisme de l’oposició urbana, progressista i laica –la dels intel·lectuals que en la dècada anterior havien encoratjat el reformisme econòmic del jove Al-Assad–. Com abans a l’Iraq, aviat va começar a veure’s la deriva sectària del conflicte. Va començar a circular l’eslògan “l’alauita al taüt i el cristià a Beirut”. I més tard, “l’alauita –confessió d’una sisena part dels sirians, del mateix Al-Assad i de part de la cúpula militar– al taüt i el cristià també”. L’Estat Islàmic trobaria ja el terreny adobat.
Alhajji diu que ha perdut en la guerra “dos nebots, dues ties i dos amics”, que engrosseixen la llista de quatre-cents mil morts en un país devastat. Als quals cal afegir gairebé sis milions d’exiliats i altres tants desplaçats interns.
i així, Damasc ha recuperat més del 70% del seu territori i gairebé tota la Síria útil, amb l’excepció de tres enclavaments ocupats per Turquia, així com del nordest, amb els seus pous de petroli, que els EUA ocupen en benefici de la guerrilla kurda.
Gairebé no hi ha guerra, però tampoc treva, ni reconstrucció. Les sancions que Brussel·les vol mantenir per forçar el règim a dialogar, de moment estan asfixiant una població ja exhausta, sense afectar els jerarques del règim. També perjudiquen la burgesia de Damasc i Alep, majoritàriament sunnita, que no va aconseguir treure els seus estalvis del Líban abans del seu enfonsament financer. A la mateixa Síria, la divisa nacional ha perdut el 98% de valor en una dècada.
Malgrat la covid, que circula sense control en un país amb la meitat d’hospitals destruïts i dels seus metges emigrats, hi hauria d’haver comicis presidencials aquesta primavera. El que Baixar al-Assad ha guanyat en el camp de batalla, no ho perdrà a les urnes. En perspectiva, per a Alcoverro, les protestes a Síria “van ser una gran sorpresa, però aviat es va veure que no eren gens innocents, sinó que estaven fomentades per països del Golf i d’Occident”. No en va, recorda, “Síria és l’últim Estat àrab que continua enfrontat a l’Estat sionista”. La supervivència del règim en si “no és gens sorprenent”.
A l-Assad, com abans el seu pare, no cedeix el torn.
Un grafiti irònic va desfermar l’enèsima lluita entre el Baas dels Assad i els Germans Musulmans
Un terç del país està en ruïnes i un altre al marge de Damasc però Al-Assad aspira a seguir set anys més