15/03/2020 15/03/2021

Demà passat bufaré l’espelma del primer aniversari del meu estimat positiu per coronavirus. No vaig estar sol encara que ningú ho sabés: ja existien milers d’infectats desconeguts que ignoraven que tenien el virus escampat pel cos. (No oblidem que, el març del 2020, la paraula asimptomàtic no formava part del diccionari coronavíric, ni hi havia PCR ni antígens repartits com avui).

Fa un any vam descobrir que no hi ha virus que s’expandeixi amb més celeritat que el del terror. Es va unir en aquella primera onada (i desconeguda) a les incògnites científiques, les angoixes mentals, les estigmatitzacions socials i els dubtes sanitaris. No sabíem, no contestaven. Vam començar a sortir de la nostra normalitat per inventar-nos una altra tancats a casa, cantant el Dúo Dinámico (o els Stay Homas), aplaudint sanitaris ritualment, consumint Netflix compulsivament i patint pels nostres en silenci per no mostrar la por en públic com a barrera de contenció sentimental.

Un any després la política aparentment ja ha girat full

Desconeixíem la porta de sortida, ningú no ens va regalar un protocol antihistèria per suportar allò que ens era desconegut. Europa era un desordre d’estats individualistes, a Espanya l’oposició llançava de manera immisericordiosa els morts pel cap de Pedro Sánchez i Quim Torra ja ens havia anunciat que la legislatura a Catalunya estava esgotada.

Un any després els polítics aparentment ja han girat full. És molt simptomàtic que a La Vanguardia d’ahir a les tres primeres pàgines d’informació política (16, 17 i 18) no apareguessin les paraules sanitat, pandèmia o metges. No per desídia d’Enric Juliana, Lola García o Carmen del Riego sinó per una agenda política intolerable on fingeixen voler governar quan el que anhelen és vèncer. Avui a Múrcia, Madrid o Catalunya tota la societat parla de la pandèmia i les seves derivades menys el fascinant món de la política, desmarxada en una esquifida línia vermella de gent irreconciliable, que on abans deia ERC ara diu Ciutadans, o on abans deia Ciutadans ara diu Vox. Tot per la victòria. En un any només han après a driblar la ciència, la medicina i la sanitat pública i a fer-se fotografies amb els doctors sense escriure cap text interessant.

Ahir el necessari Yuval Noah Harari reflexionava a La Vanguardia que si hi ha hagut tant patiment és per les males decisions polítiques. 365 dies després, enmig d’estupideses de baralles de quinquis, algú hauria de fer surar l’alta política per facilitar un futur millor a les pròximes generacions a qui els hem robat un any sencer de felicitat.