Una dreta a la grenya

El PSOE i el PP mantenen, respectivament, el seu tradicional lideratge als blocs de l’esquerra i de la dreta. Però aquests àmbits s’han fragmentat. Potser menys a l’esquerra, que continua sostenint l’Executiu de PSOE i Unides Podem, subjecte, això sí, a tensions. En canvi, la dreta està més dividida. El PP aplega ara 88 diputats al Congrés, Vox 52, i Ciutadans en té 10. Les relacions entre aquestes tres forces disten de ser cordials. És més, estan a matadegolla. Això no afavoreix el PP ni Cs. Però sí Vox.

L’últim terratrèmol en l’esfera conservadora es va produir dimecres, quan una moció de censura a Múrcia, impulsada pel PSOE i Cs per desallotjar del poder regional als populars, va obrir una crisi nacional. El seu efecte més important va ser la convocatòria d’eleccions anticipades a la Comunitat de Madrid.

La va sol·licitar, en un discutible moviment tàctic emparat per Pablo Casado, la presidenta popular Isabel Díaz Ayuso, temorosa –va dir– de patir una moció com la patida a Múrcia pel seu homòleg López Miras. I potser prioritzant uns sondejos favorables sobre les urgències pandèmiques.

En els dies transcorreguts des de l’esmentada crisi han anat aflorat els corrents de fons que la van propiciar. Per una part, és el desig de la líder Ciutadans, Inés Arrimadas, de portar els seus al centre, a la recerca d’un espai polític més propici. Aquesta és una iniciativa legítima, i més quan en el PP no es dissimula el desig de fagocitar-los; però el cert és que va fer trontollar els pactes de PP i Cs en diverses autonomies.

La reacció del PP davant aquesta crisi ha estat contundent i, en alguns casos, molt discutible. Per exemple, a Múrcia, on tres membres del govern autonòmic adscrits a Ciutadans es van convertir en trànsfugues cap al PP per desactivar la moció de censura, evocant l’ominós tamayazo que va encimbellar

Fa falta més serietat i solidesa, perquè les pugnes debiliten PP i Cs, mentre afavoreixen Vox

Esperanza Aguirre com a presidenta de la Comunitat de Madrid el 2003. Les conseqüències de la crisi entre PP i Cs van ser també molt rellevants a Madrid, on la presidenta Díaz Ayuso va aprofitar l’ocasió per trencar amb els seus socis taronges per intentar governar en solitari la Comunitat, si les previstes eleccions del 4 de maig li somriuen. Tal decisió d’Ayuso no manca de riscos. Podria acabar perdent la Comunitat, i això tindria efectes greus per a ella, per al PP i per al seu líder, Pablo Casado, que es veuria privat d’una de les joies de la corona del poder conservador.

Tampoc l’intent de Cs de tombar el PP a Múrcia no ha sortit de franc. Diversos notables del partit han obligat a reunir avui amb caràcter d’urgència una executiva en la qual Arrimadas haurà d’escoltar més d’un retret. Tot això succeeix en uns temps en què Vox, el partit ultradretà que recentment ha irromput al Parlament de Catalunya, pot continuar creixent.

La dreta no hauria d’estar satisfeta amb aquesta divisió que la debilita. Per una part, complica el seu assalt al Govern espanyol. Per una altra, mina el lideratge de Casado, incapaç de fer efecte en l’Executiu, sempre assetjat per Vox, i implícitament qüestionat per una Díaz Ayuso que obra amb molta gosadia i marcant el terreny.

PP i Cs han de concretar i estabilitzar la seva línia, i actuar amb més assossec. Vox difícilment deixarà d’esvalotar ni pescar en aigua tèrbola. Però el PP, que aspira a tornar a ser un partit de Govern, s’ha de centrar si realment vol créixer. I, de passada, ha d’evitar missatges demagògics com els de Díaz Ayuso quan contraposa la seva suposada llibertat al socialisme de Pedro Sánchez. PP i PSOE són partits democràtics que han de respectar per igual la llibertat. Pretendre el contrari és gairebé un menyspreu a la intel·ligència col·lectiva. La política espanyola necessita, a dreta i també a esquerra, més serietat i propostes sòlides, i menys populisme.