Deu anys d’una guerra sense sortida

La guerra civil a Síria va començar el 15 de març del 2011, en ple esclat de les primaveres àrabs, amb un grafiti a la ciutat de Daraa que deia “És el teu torn, doctor”, en al·lusió al president Baixar al-Assad, que és oftalmòleg. Deu anys després, el dictador sirià no només no ha estat derrotat ni enderrocat sinó que segueix en el poder gràcies al suport rus i iranià, la retirada militar dels EUA i el paper de Turquia contra els kurds.

En aquests dos lustres hi ha hagut dos punts d’inflexió decisius. El primer va ser el 2013, quan el president Obama va renunciar als bombardejos que esperaven molts sirians per fer respectar les seves “línies vermelles” després d’un atac químic per part del règim. El segon va ser el 2015, quan l’exèrcit sirià combatia a diversos fronts i l’Estat Islàmic vivia la seva era d’esplendor imposant un califat en àmplies zones de Síria i l’Iraq. En aquell moment Rússia va decidir intervenir activament en el conflicte i va posar tota la potència militar i logística al servei d’Al-Assad.

Gràcies a això el règim va anar recuperant ciutats i territori. La retirada americana, ordenada per Donald Trump, va ser un altre regal per al dictador, que ha aconseguit mantenir-se en el poder i obtenir una pírrica victòria militar. Al-Assad ha traspassat totes les línies vermelles en la seva repressió, però ho ha fet amb total impunitat gràcies al suport de Rússia i la

Al-Assad continua en el poder a Síria després de dos lustres de conflicte, el país en ruïnes i sense pau a la vista

Xina a l’ONU. El 2020 va ser l’any amb menys bombardejos massius, i ja no hi ha xocs oberts a les ciutats, però això no significa que hi hagi pau. Amb el suport de Moscou, Teheran i Hizbul·lah, Al-Assad governa un país en ruïnes, fragmentat, amb una gravíssima crisi econòmica i una gran llista de sancions internacionals. La guerra a què s’enfronten ara els sirians que s’han quedat al país és la de la supervivència. No hi ha hagut reconciliació a les zones recuperades pel Govern, sinó submissió, i ningú dubta que Baixar al-Assad guanyarà còmodament les eleccions presidencials de la pròxima primavera.

La guerra siriana és la pitjor crisi humanitària des de la Segona Guerra Mundial. El gran perdedor és el poble sirià, amb gairebé mig milió de morts en aquests deu anys, amb dotze milions de desplaçats i refugiats dins i fora de les seves fronteres, i amb milions de persones amb greus seqüeles físiques i psicològiques. La guerra ha deixat sense futur tota una generació de sirians i el 90% de menors necessita assistència humanitària, situació agreujada per la covid.

Tota solució del conflicte passa per actors externs com Rússia, l’Iran, Turquia i, en menor mesura, els EUA. I la qüestió de fons ja no gira sobre la permanència d’Al-Assad en el poder, sinó sobre com Occident pensa conviure amb ell. Deu anys després de Daraa, Síria s’ha convertit en un país devastat i continua sent una dictadura.