L’arquer entotsolat

Només qui no ha llegit Maquiavel pot descriure com a maquiavèl·lics els jocs de política tàctica, estrictament gallinacis, d’un descarat egoisme de partit, que s’han produït aquests darrers dies a Múrcia i a Madrid. Molts comentaristes s’hi han divertit explicant els errors infantils de Cs o valorant els driblatges manieristes de Redondo, l’assessor principal del president Sánchez, que, com aquell futbolista Onésimo, pot acabar regatejant-se ell mateix. Però, per damunt de tot, han subratllat l’órdago que acaben de plantejar la presidenta madrilenya, Díaz Ayuso, i el seu defensa central Miguel Angel Rodríguez, que apunta sempre més al turmell del rival que a la pilota. Es diu que Ayuso vol treure el màxim profit de la innocència d’Arrimadas, mentre intenta ocupar el terreny de Vox per quedar-se ella sola amb les etiquetes dels seus rivals: extremista i liberal, sense perdre el conservadorisme clàssic del PP. Les enquestes diuen que ho aconseguirà.

La conjuntura no podia ser més difícil per al PP i vet aquí que una dona jove i aparentment sense gaires fonaments ideològics, aprofitant les febleses dels rivals, està en condicions de refundar la dreta. Sota quina inspiració? Un dels nostres dibuixants, el gran José Luis Martín, ho il·lustrava en una vinyeta: un raig de llum es projecta sobre la protagonista Ayuso, que deixa una ombra rere seu: l’espectre de Trump. Si vols èxit, cultiva l’excentricitat. En l’era de les xarxes socials i de la cridòria sense pausa, no cal tenir una visió del món, no cal ni tan sols una ideologia: amb quatre banalitats discursives n’hi ha prou. Això sí: cal tenir ben clar qui és l’enemic interior (i portar-li sempre la contrària, que és el que ha fet Ayuso amb

Sánchez durant tot aquest any de pandèmia) i, per descomptat, cal fer-se notar cada dia. Si un polític compleix aquestes dues regles: negació de l’altre i exaltació de la pròpia excentricitat, ja només ha d’esperar un cop de la fortuna, l’oportunitat. A Ayuso li han servit en safata. L’ombra de Trump és allargada.

L’órdago és una jugada de mus que fascina a la política espanyola, amant del tot o res. Però l’expectació d’aquesta partida de mus no eclipsa una evidència: no només Catalunya,

tot Espanya està atrapada en un laberint polític. Guanyi qui guanyi en aquesta nova repetició electoral, continuarem amenaçats per uns mals gairebé atàvics: la inestabilitat sistèmica, la baralla constant, l’odi als altres que impedeix acords patriòtics i la perspectiva d’un desastre civil només conjurat per Europa. Tants anys de crispació, intolerància, negació de les raons de l’altre i abús de les quotes de poder assolides ens han portat a aquest laberint on s’han malversat les bones intencions constitucionals. Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra.

Mentrestant, fora dels castells de la política, la realitat és desoladora. La pandèmia, tot i que sembla força encarrilada, continua imposant la seva llei: infecció, mort, estrès sanitari i catàstrofe econòmica. Hem lamentat en els darrers mesos l’entotsolament (mot poc usat català, equivalent al castellà ensimismamiento) de la política catalana. Per desgràcia, l’entotsolament de la política és general. Tots els partits, en més o menys grau, gasten tècniques populistes per excitar els votants (polarització, victimisme, demonització dels rivals). No els treu la son la duríssima realitat econòmica. Que lluny que estem de Maquiavel! En el capítol VI d’El príncep recomana l’estratègia de l’arquer que, conscient de la virtut del seu arc, sap que ha d’apuntar molt més alt si vol encertar el blanc previst. La nostra política apunta sempre molt baix. És testicular. Encertar el blanc del bon govern? Per què, si el que compta és el poder? El fi justifica els mitjans? Ja no: ara els mitjans són el fi.

El fi justifica els mitjans? Ja no: ara els mitjans són el fi