Ayuso a l’estil Ishiguro

En l’última novel·la de Kazuo Ishiguro, La Klara i el Sol, hi conviuen humans estàndard, humans millorats i robots o Amics Artificials, tan avançats que poden sentir emocions. Igual que a No em deixis mai, l’autor traça un escenari en què els terrícoles han perfeccionat una tecnologia que els garanteix l’autoperpetuació, però que alhora els provoca els seus pitjors problemes. En aquella novel·la, als clons se’ls cria amb amor i se’ls educa en una mena d’internat alternatiu, però el seu destí final és morir i cedir els òrgans.

El problema de llegir Ishiguro és que comences a pensar en tot en termes ishigurians. Vas al súper, compres ous de “gallines criades en llibertat” i somrius per la ironia. Segueixes, atònita, l’embolic electoral madrileny i acabes veient-ho tot com un terrible experiment d’Enginyeria Social –quan t’agafa l’ishiguro, les majúscules et venen soles–.

En els últims anys, polítics com Íñigo Errejón, que parla de l’“antropologia liberal” de Madrid, sociòlegs i urbanistes com Fernando Caballero

Mendizábal han provat d’explicar per què allà sempre hi guanya la dreta, fins i tot en la seva pitjor forma. La resposta té un punt aterridor: perquè fa dècades que es construeixen els seus electors a partir d’una planificació del sòl (urbanitzacions, hospitals privats, escoles que practiquen la segregació social) que empeny cap a una vida anticomunitària i un pensament pseudoliberal. La veritable vida “a la madrilenya” de la qual parla Ayuso. Segons aquesta teoria, que estic simplificant de manera tosca, la dreta guanya perquè s’ha generat abans els seus propis electors, com qui es fabrica un clon per fer-lo servir més tard. Seguint amb el prisma ishigurià, Ayuso i Vox, que podrien governar junts ben aviat, serien la Conseqüència Final, el desastre últim d’un experiment tan nefast.