Ni tècnics ni capitans

Són dies difícils per al prestigi de la política. L’excomissari José Manuel Villarejo amenaça de continuar tirant cubells d’escombraries sobre l’establishment de la capital. Potser va de catxa, qui ho sap. Tot dependrà dels múltiples fronts que té oberts als tribunals, però pot fer molt mal. Ja ho hem vist.

Luis Bárcenas també està en campanya per empastifar els seus antics companys de partit amb un degoteig de revelacions –fresques o rescalfades– sobre el finançament il·legal del PP. L’ombra de la corrupció s’estén sobre els governs d’Aznar i de Rajoy.

La segona regularització fiscal del rei emèrit ha obert tota mena d’interrogants, no només sobre les seves finances i les dels seus homes de palla, sinó sobre els polítics que el van envoltar durant prop de quaranta anys. Costa de creure que ningú tingués cap indici del que passava.

Les desavinences entre els dos socis de la coalició governamental són cada cop més estridents. Es parla d’una possible ruptura i de la possibilitat d’unes noves eleccions generals a la tardor. A mi em sorprendrien molt, però no em sorprèn que se’n parli, ni que les discrepàncies entre tots dos partits surtin a la llum. És lògic que els dirigents de Podem tensin la corda. Si no volen ser engolits pel PSOE –en política, com a la mar, el peix gran es menja el petit–, han de gesticular per fer-se visibles.

La descomposició de Ciutadans pot desestabilitzar els governs d’unes quantes comunitats autònomes i oferir-nos episodis tan poc exemplars com el de Múrcia. La presidenta madrilenya ha hagut de córrer a convocar eleccions per evitar ser defenestrada per una moció de censura. La convocatòria de les eleccions ha acabat en mans dels tribunals.

Una tercera part del Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial i el Defensor del Poble tenen el mandat caducat. La seva legitimitat se sosté sobre una interpretació discutible de les lleis orgàniques respectives.

A Catalunya, les negociacions per formar govern s’allarguen. La digestió dels resultats de les eleccions del mes passat està resultant feixuga. S’espera que Pere Aragonès sigui elegit president, però el preu que Junts per Catalunya i la CUP li exigiran pot ser onerós.

Si a tot això hi afegim les radiacions tòxiques del litigi català –el conflicte més greu que té des de fa anys la política espanyola–, cal reconèixer que el panorama no és gaire encoratjador.

Mentrestant, la pandèmia continua causant estralls. Una part de l’economia està paralitzada. Quan la tempesta passi i fem un balanç dels danys, segur que la llista serà llarga. ¿Quants treballadors avui en ERTO perdran la feina? No ho sabem. Fa uns quants dies, el filòsof Javier Gomá, en un debat amb José Antonio Marina organitzat per aquest diari, ens advertia de la possibilitat d’un esclat social.

En aquestes circumstàncies, no ens pot sorprendre que apareguin veus demanant que els partits posin la direcció del país en mans de persones amb capacitat per elevar-se sobre el brogit de la política. A primera vista, semblen propostes carregades de bona intenció, raonables. Però quan ens diuen la mena de figura en què estan pensant se’ls veu el llautó.

N’hi ha que suggereixen un govern d’unitat nacional presidit per un Mario Draghi espanyol. Si a Itàlia ho han fet, ¿per què no ho podem fer aquí? Doncs com a mínim per un parell de raons. La primera és que no crec que hagi nascut l’home espanyol capaç de posar d’acord gairebé tots els partits representats al Congrés dels Diputats perquè l’elegeixin, com Draghi ha aconseguit a Itàlia. I la segona és que allà, primer, els partits van tombar el govern de Giuseppe Conte i tothom els va titllar d’irresponsables –¿se’n recorden?–, i aquí, en canvi, el Govern espanyol, amb desavinences o sense, disposa del suport parlamentari que necessita, de manera que no cal demanar-li a ningú que es faci càrrec de la direcció del país.

Hi ha veus que van encara més enllà, com la de la protagonista d’aquest vídeo que corre per les xarxes des de fa un parell de setmanes, que diu que Espanya necessita un capità. ¿Un capità? ¿I per què no un general, ja que hi som? Suposo que la senyora Ballesteros és conscient que ja en vam tenir un i no va deixar gaire bon record. ¿I un comandant? No, els comandants fan revolucions, i no crec que la senyora Ballesteros i els seus amics vagin per aquest camí. ¿I un sergent? ¿Massa cigronaire?

No sé si els auguris d’un esclat social de Javier Gomá es compliran. Desitjo ferventment que no. Però em temo que continuarà sortint gent que demanarà que figures de provada competència i suposada imparcialitat, alienes al món de la política, es facin càrrec del Govern per treure Espanya de la complicada situació en què es troba. Potser no parlaran més de militars, perquè aquí, a l’hora de regir els destins col·lectius, l’exèrcit no té gaire bona premsa, però parlaran de gestors, de tècnics...

Ni cas. Els problemes complexos –i els nostres d’ara ho són– exigeixen solucions complexes. Res de dreceres ni de fórmules màgiques. Els que pensen que tots els polítics són iguals solen conformar-se amb els pitjors. Per formar governs, disposem d’un mecanisme magnífic: les urnes. No cal canviar-lo.

Els problemes que tenim són de naturalesa política. Per resoldre’ls, ens calen polítics, no enginyers, ni metges, ni saxofonistes, ni capitans. És cert que els polítics que tenim no són perfectes i que la política no sempre és capaç de resoldre els problemes que ella mateixa crea, com veiem a Catalunya i, ara, a Madrid. Però la solució no la trobarà cap capità, amb galons o sense, ni cap tècnic, per més prestigi que tingui. Necessitem més política, no menys.

Els problemes que tenim són de naturalesa política i per resoldre’ls ens calen polítics

FERNANDO VILLAR / EFE