La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Només vull tornar al barri”
Francisco Rueda, de 66 anys i veí del barri del Carmel, fa més de mig any que està desallotjat, en hostals i residències, en espera que l’Ajuntament enderroqui un edifici ruïnós que amenaça de caure a sobre del seu habitatge.
“Jo ja estic amargat, no puc més –relata aquest camioner jubilat–. Em tenen abandonat, enlloc, en una residència d’estudiants per sobre de la ronda, pel Laberint d’Horta, lluny de tot. I a mi em costa molt caminar perquè tinc artrosi als genolls! I ja no em volen pagar tots els taxis... I jo a casa meva doncs tinc el metro i el bus al costat, i vaig on vull, i també tinc la meva vida, on prenc el cafè, tota la meva vida... I ara no la tinc”.
Francisco Rueda era a casa seva dinant, un migdia de començaments de setembre de l’any passat, i de sobte van arribar els bombers i li van dir que agafés el que necessités i se n’anés amb ells, immediatament, que a casa seva no es podia quedar, que l’edifici de davant, el 95 del molt estret passatge Sigüenza estava en molt mal estat, que en qualsevol moment es podia ensorrar, esfondrar-se a sobre del seu pis. “Em van portar a un hostal, i després a un lloc que semblava un hospital..., i en aquesta residència es menja millor –prossegueix Rueda– , però l’únic que faig és menjar, dormir i mirar la tele a la meva habitació, perquè un amic em va deixar una tele, perquè si vaig a la sala de la tele sempre hi ha algú que té agafat el comandament a distància, i no li canviaràs de canal... I em tenen abandonat. Entén? Al novembre em van oferir un pis per Camp de l’Arpa, però només me’l van deixar veure en fotos, i allà no es veia res, dos cremadors tan petits que trigues
El Consistori va dir que faria la demolició en qüestió aquest mes de març, però ara la millor previsió és al juny
un dia a fregir un pollastre, per això vaig dir que no... Només vull que em portin al meu barri. Entén? Estic molt malament, no puc continuar així... A més, no ho entenc. Si els veïns de dalt del meu bloc són a casa seva per què jo no puc estar a la meva?”. Una de les pitjors coses que et pot passar és veure’t atrapat entre els engranatges de la maquinària de l’Administració, sobretot quan les teves tristeses queden eclipsades.
L’octubre passat un altre informe municipal va concloure que el 95-97 del passatge també havia de ser enderrocat. I al cap de poc molts d’aquests habitatges van ser ocupats i saquejats; fins que no els van tapiar, hi va haver un bon enrenou. Fonts municipals expliquen que els veïns de l’edifici de Rueda continuen vivint a casa seva perquè estan en plantes superiors, i que allà no hi ha risc... “Esperem que les demolicions –continuen aquestes fonts–, que es faran d’una manera manual i molt controlada, es facin al juny”.
Fins fa poc la data prevista era aquest mateix mes de març... “Quan es faci la demolició desapareixerà el risc de viure al pis d’aquest senyor. Continua en una residència perquè va rebutjar el pis pont que li vam oferir”. De tant en tant Rueda s’acosta a casa seva, a recollir el correu, a comprovar que tot va bé.