Estimats enemics

Sopar amb batalla

Direcció: Jordi Casanovas Intèrprets: Júlia Barceló, Meritxell Calvo, Peter Vives Lloc i data: Teatre Borràs (13/III/2021)

La sinceritat és un dels valors més sobrevalorats. Funcionem millor amb un civilitzat ús de la hipocresia. Sopar amb batalla no només atenta contra la veritat, també liquida sense contemplacions altres virtuts tan velles com Roma: temprança, prudència, salut, cortesia, mercè, severitat i humanitat. Tot concentrat en una aparentment intranscendent reunió de vells amics i un parell d’acabats d’adjuntar. La situació d’una sitcom sense grans sorpreses. Només una de “romàntica” és compartida d’entrada amb el públic: en Dani, un informàtic sense gaires habilitats socials s’ha conxorxat amb els amics de la seva companya (la Cris, dissenyadora d’interiors) per demanar-li la mà durant el sopar. No sap que en Rafa, la Rocío, la Clara i en Sergio –una colla d’urbanites hípsters– potser no són els millors còmplices. I és el misteri inesperat de la Gina. Tots aïllats a la nova casa que acaben de reformar en una urbanització solitària i encara sense veïns.

Jordi Casanovas –el Janus de la dramatúrgia catalana– ha escrit una comèdia negra sobre la fragilitat humana i el perill de barrejar els secrets amb la rancúnia. Una festa d’adults que es fa metàfora sobre el bullying, batalla sense quarter entre assetjadors i marginats. Sense revelar tots els girs de la peça, seria com buscar el riure en un doble capítol de Friends dirigit per Álex de la Iglesia que ret homenatge a El ángel exterminador de Buñuel. Tan extravagant com el tren sense frens que ha llançat Casanovas a l’escenari. Com més descontrolada és la situació –fins a extrems realment inesperats– més agrada aquesta funció. Tal com el mateix autor confessa, l’obra creix amb la tensió que genera en l’espectador no saber fins a quin grau de caos pot arribar el conflicte. Sempre hi haurà entre el públic qui gaudirà de valent de la catarsi aliena. Algú feliçment descol·locat davant el radical canvi de to que trastoca la promesa incomplerta –gràcies– d’una comèdia convencional.

El repartiment està format per una colla d’actrius i actors, molt integrats com a grup, que no solen ser els habituals als escenaris més assentats del nostre entorn. Més rostres de televisió que de teatre. I aquella manca d’entrenament es nota, sobretot al principi, quan sembla que es guarden l’energia i la precisió per a tot allò que ha de passar. Juguen amb avantatge sobre el seu esdevenir com a personatges de grand guignol –com si Casanovas hagués rellegit Jaume Piquet i Piera– i ho aposten tot a fons a la successió de catastròfiques dissorts.