La Vanguardia (Català-1ª edició)
Iglesias desferma una crisi de Govern i redibuixa les expectatives del 4-M
Pablo Iglesias s’enfrontarà a Isabel Díaz Ayuso per la presidència de la comunitat de Madrid. Deixa el Govern de coalició i col·loca la ministra de Treball, Yolanda Díaz, com a vicepresidenta i al camí per succeir-lo al capdavant d’Unides Podem. La notícia –avançada per La Vanguardia– queia ahir com la trepitjada d’un colós: el vicepresident renuncia al seu càrrec per entaular una batalla de segon rang, l’elecció madrilenya, on els presagis són funestos (fins ahir); no gaire millors que els dels tolkienians turons de la Muntanya del Destí, on una última aliança d’homes i elfs van lluitar contra l’exèrcit de Mórdor. Això on s’és vist? En la ficció, només en la ficció. La política espanyola sembla condemnada al sentit de l’estímul i el gir audaç de la ficció.
Iglesias ha reaccionat al terratrèmol provocat per la fallida presa de Múrcia i per la reacció expeditiva de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, provocant una rèplica encara més gran, que ha rebentat l’escala de Richter política. Una de les seves especialitats, tot sigui dit. De l’onada expansiva d’aquesta sacsejada encara costa de calibrarne les conseqüències a mitjà termini en la política estatal, en la madrilenya i en la interna d’Unides Podem. Però les incumbeix totes. La crisi de Govern l’obre Podem, però la tancarà el president, Pedro Sánchez, que ha donat per bones les indicacions d’Iglesias. Al cap de pocs minuts de l’anunci, es va fer evident que una de les primeres conseqüències és el rearmament anímic d’una esquerra madrilenya desballestada per lluites intestines i escàs aplom de qui l’havia de liderar, el PSOE. Díaz Ayuso recull el guant de la polarització de tipus antifeixista que planteja Iglesias i immediatament ha respost canviant el lema de la seva campanya. No serà “socialisme o llibertat” sinó “comunisme o llibertat”, una frase que fins i tot devia fer somriure el vicepresident, ja que aquest era el dilema que proposava ell, expressat d’una altra manera: “Feixisme o democràcia”. En plata, Ayuso o Iglesias. Un moviment que obliga la resta de candidats a realinear-se o ser engolits per aquest dilema.
En la matança del Somme, en la Primera Guerra Mundial –en què va lluitar J.R.R. Tolkien i de la consternació i pànic del qual va néixer la història d’El senyor dels anells–, els exèrcits van aprendre
que el cavalleresc costum que els comandaments encapçalessin els seus batallons era mala idea havent-hi metralladores. La mort prematura d’oficials va sumir els inexperts regiments en el caos i el desconcert. Pablo Iglesias surt de la trinxera governamental al descobert però havent cedit el comandament. És una de les claus del seu estudiat moviment: l’excessiva dependència de la figura d’Iglesias –patent en la doble cita electoral del 2019– convertia el futur de la formació i els seus aliats en una incògnita. L’oportunitat que oferia la patent popularitat de Yolanda Díaz en amplis espectres del vot d’esquerres era difícil d’aprofitar sense atendre els tediosos i accidentats processos interns. Ara la seva conversió en vicepresidenta no l’eximeix de sotmetre’s a primàries, però de moment alinea Unides Podem i els seus aliats darrere seu.
El gir de guió, per inesperat, calia veure’l per creure-se’l, i potser per això el líder de Podem va decidir anunciar-ho en un vídeo en primera persona. “Un militant ha de ser allà on és més útil en cada moment”, va dir com preparant-se abans d’agafar la baioneta.
La jugada es va decidir entre dijous i divendres. Dimecres Iglesias es va reunir amb la portaveu de Podem a l’assemblea de Madrid, Isa Serra, i tots dos van convenir que ella –sobre la qual pesa una condemna de presó pels aldarulls amb la policia durant un desnonament, tot i que recorreguda– no seria candidata. Des d’aquell dia, hermetisme. Podem admetia que s’estava prenent molt seriosament la decisió sobre el cap de llista, però era difícil preveure quant. Molt pocs, fins i tot a l’alt comandament de Podem, van saber la decisió d’Iglesias fins ahir. La formació havia estat portada per força a unes eleccions que podien costar-li la vida, per la intempestiva cita –un dimarts– i per la delicadíssima posició en què va quedar després de la sortida d’Íñigo Errejón, que amb la seva nova marca, Més Madrid, els va superar el maig del 2019. Avui l’audàcia d’Iglesias ha portat la seva candidata, Mónica García, a asseure’s a parlar d’una llista comuna, cosa que havia descartat expressament Errejón fa tot just cinc dies.
L’operació, a més de respondre a la capacitat de càlcul polinòmic d’Iglesias –mesurant efectes al Govern, a Madrid i a Podem–, respon al seu marcat sentit de l’èpica política, una estètica –gairebé una pulsió de mort– que l’ha portat a jugarse el seu ser o no ser una vegada rere l’altra, des de la consulta a les bases per la compra del seu habitatge fins al convenciment amb què va anar a la repetició electoral del 2019 –només ell a Podem creia que podien arribar al Govern– passant per la immolació en les negociacions del juliol anterior. Al seu cap sempre sembla que ressona l’arenga darrere del rei Théoden davant els camps de Pelènnor, quan es dirigia a la seva fi per salvar Minas Tirith: “Cavalqueu, galopeu! Fins a la desolació i la fi del món!”. I un dia serà veritat.
Més País ja ha acceptat negociar una llista única amb Iglesias, cinc dies després que Errejón ho descartés