Quan Madrid és Espanya

Lola García

La política espanyola es mou per impulsos. És addicta a les sorpreses. Confon el sobresalt amb la perspicàcia. Abusa de suposades jugades mestres. Es veu davant uns escacs, quan sobre el tauler salten els daus d’un parxís. A la Moncloa es forja una moció de censura a Múrcia que provoca la convocatòria d’eleccions a Madrid i, de retruc, s’obre el meló d’una crisi de Govern a Espanya.

Ciutadans es llepava ahir les ferides i el PP obria les portes de bat a bat als càrrecs del partit taronja que decidissin abandonar el vaixell, mentre Pablo Casado unia el seu destí a Isabel Díaz Ayuso per a les coses bones i per a les coses dolentes. Enmig d’això, Pablo Iglesias va exercir ahir de guionista d’una d’aquelles sèries que tant li agraden i es va postular com a candidat a la Comunitat de Madrid. La batalla de Madrid es presenta així sota el lema “Ayuso versus Iglesias”. En paraules de la presidenta, “llibertat o comunisme”.

Igual que la ministra de Defensa, Margarita Robles, s’havia resistit a ser la candidata del PSOE a Madrid, el ministre de Consum, Alberto Garzón, es va posar de perfil i va desistir d’encapçalar la candidatura d’Unides Podem. A partir d’aquí, el vicepresident segon, a qui no se li pot retreure un caràcter poruc, no va dubtar a desprendre’s de la toga governamental per fer el pas sabent que no dirigirà la comunitat. Per què ho fa?

En primer lloc, Iglesias ja tenia pensat no ser candidat a les pròximes generals. Abans d’accedir al Govern, la seva ambició era deixar el testimoni en mans d’Irene Montero. Per això ella es va incorporar a l’Executiu. En aquell moment, abans de la pandèmia, el Ministeri d’Igualtat semblava una palestra ideal per imprimir un relat polític que combinés el combat ideològic amb la gestió. Però ha estat Yolanda Díaz, ministra de Treball, qui s’ha erigit en el referent més reconegut d’Unides Podem al Govern. Sanitat i Treball, dos àmbits al punt de mira amb la crisi de la covid. Els seus titulars es converteixen paradoxalment en actius electorals.

D’aquesta manera, Iglesias resol la successió a Unides Podem. En els seus càlculs, a més, les eleccions generals podrien avançar-se, potser coincidint amb les municipals i autonòmiques de la primavera del 2023. En cas d’haver continuat com a vicepresident, almenys sis mesos abans d’aquella data és probable que Iglesias hagués buscat alguna excusa per sortir del Govern i marcar perfil propi.

L’altre motiu per presentar la seva candidatura és impedir que el seu partit desaparegui de la capital. Amb l’escissió d’Íñigo Errejón (Més País), els podemites van entrar a l’Assemblea de

Madrid pels pèls. Aquesta vegada en podien quedar fora. Unides Podem ha caigut a Galícia i Euskadi, els comuns s’han mantingut amb prou feines a Catalunya i una extinció a Madrid hauria estat un desastre. El preludi de les generals. Ja no som en els temps del 15-M, i els sondejos del CIS revelen un malestar creixent cap als polítics. L’anestèsia del votant d’esquerra és el pitjor que li pot passar a UP. La recepta consistirà a convertir-se en dic contra un ressorgiment del feixisme. Iglesias no ha volgut desaprofitar l’ocasió de posar en pràctica aquest discurs enfrontant-se a l’exponent més nítid de la dreta sense adorns ni girs centristes com és Ayuso, que, no ho oblidem, aspira a assaltar el cel de la Moncloa des de la talaia de la Puerta del Sol. Al cap i a la fi, “Madrid és Espanya”.

Iglesias no ha volgut desaprofitar l’ocasió d’erigir-se en dic contra un suposat ressorgiment del feixisme