Vies paral·leles

Fa un any que la pandèmia condiciona les nostres vides. I les seves conseqüències, quan encara estem lluitant contra els seus efectes de present, segueixen amenaçant el nostre futur. És més, avui, la incertesa sobre el que encara ens queda per passar constitueix el motiu de preocupació més fonamental de la nostra societat. Estem, certament, cansats de les restriccions que la lluita contra la covid ens ha imposat, però encara ens angoixa més quin serà el seu llegat. Tornarem a parlar de creixement i de benestar? O la crisi ens acompanyarà durant un llarg període de temps?

El seguiment dels mitjans de comunicació ens imposa una pena addicional. Els titulars apocalíptics s’equilibren amb notícies irrellevants de misèries polítiques o de la premsa del cor, per a les quals la covid només és una referència de passada. Però, entretant, molta gent ha perdut la feina, molts d’altres tenen por de perdre-la, el carrer rebenta d’incivisme, l’impacte en la formació dels joves se’n ressent, la qualitat dels serveis públics s’afebleix. El panorama no és maco; no fa goig de veure. Seria absurd negar-nos a nosaltres mateixos la satisfacció de constatar que hi ha notícies que revifen els ànims; que hi ha exemples de recuperació i superació que obren horitzons esperançadors. Però també seria enganyar-nos no acceptar que la tonalitat dominant és d’una grisor espessa.

Si això és així, caldria esperar que la política s’adrecés a donar resposta a tanta inquietud. Que la seva activitat, la de la política, vingués guiada per un esperit constructiu de sumar esforços en la direcció de fer front a la crisi, amb mesures efectives, allunyades de sectarisme oportunista i empobridor. Ara, que ja sabem com estem, seria el moment

–almenys, ho sembla– d’ajornar estils i objectius que no resoldran res i, al contrari, concertar voluntats àmplies al servei de projectes compartits de cara al benestar concret dels ciutadans. Ara seria el moment de generar estabilitat per garantir creixement sostenible. Més llocs de treball, més serveis, més formació, més eficàcia, més proximitat.

Doncs, no. Vivim vides paral·leles. La societat d’una banda, la política de l’altra. En el món de la política, en plena crisi, encara és més important la baralla que l’acord. No lluitar contra el que preocupa als ciutadans, sinó buscar a qui traslladar-ne la responsabilitat. No posar ordre, sinó legitimar el desordre. Ensenyar la cara més lletja de la legítima ambició de poder. Pensar en un mateix, defugint compromisos col·lectius. Són realment vies paral·leles. Mons que no es troben. La societat es deslliga i desconfia de la política. La política només veu en la societat l’espectador davant del qual ha de denunciar l’adversari.

Tenim les esperances dipositades en els fons europeus Next Generation. Són decisions per al nostre futur. I d’aquí la referència a la propera generació: s’està treballant per a ells. Però som conscients del que exigeix aquesta oportunitat? Demanem que es confiï en nosaltres, mentre ens barallem amb mal –molt mal– estil; demanem que se’ns tingui confiança quan no ens la donem internament els uns als altres. Estem treballant per la propera generació o esperem que ella ho faci quan li toqui? Perquè si fos així potser quan ho puguem fer, altres països s’hauran repartit els fons que ara se’ns ofereixen.

Tenim problemes, i els podem resoldre. Hi ha base per fer-ho. De fet, molta gent ja ho està intentant. Només faltaria que políticament s’hi volgués col·laborar. Ajudar-los. Renunciar a les picabaralles empobridores que, volent destruir l’adversari, acaben destruint la política en general. Cal posar els problemes de la societat i el seu futur en l’epicentre de la vida política. Posem fi d’una vegada a les vies paral·leles. Cal tornar la política al servei de la gent.

Cal posar els problemes de la societat i el seu futur en l’epicentre de la vida política