La Vanguardia (Català-1ª edició)
Banderes roges
Banderes i gallardets rojos, amb el dibuix groc d’una falç, un martell i una estrella, onegen a les principals places i carrers de les ciutats portugueses. A Lisboa, a Porto, però també en aquesta Covilhã on visc, localitat perduda en les seves distàncies. El Partit Comunista Portuguès fa cent anys. I ho celebra en gran, involucrant tot el país en la seva festa. La gent, en general, està reaccionant positivament, amb simpatia, davant aquesta invasió d’estendards, davant aquest gran vals aeri de banderes carmesines.
No sempre va ser així. De fet, això del comunisme va per barris, o més ben dit, per països. En algunes nacions, els martells van apuntalar empostissats dictatorials, les falçs van segar moltes vides humanes i les estrelles, al cap i a la fi, van enfosquir la vida quotidiana, creant una estranya penombra existencial. Alguna cosa així va estar a punt de passar a Portugal quan, després de la revolució del 1974, va començar l’anomenat PREC: procés revolucionari en curs. També nosaltres vam tenir un procés, i ja sabem, des d’aleshores, que aquesta paraula en política significa que s’admeten molts camins, però una sola conclusió. En fi, un mot molt democràtic en les seves formes intermèdies, però bastant despòtic pel que fa al desenllaç.
En l’anomenat “estiu calent” del 1975, Portugal va vorejar la guerra civil. Al nord del país s’odiava els comunes, que aquest era el seu sobrenom. Van ser assaltades i incendiades algunes de les seves seus. I el dia 6 de novembre d’aquell any va tenir lloc el més cèlebre dels debats polítics televisats lusitans: cara a cara, Mário Soares,
el socialista abanderat de l’esquerra moderada, i Álvaro Cunhal, el carismàtic, hipnòtic líder comunista. S’estima que tres milions de portuguesos van estar enganxats al televisor durant les tres hores i quaranta minuts que va durar la discussió. I tot el debat es resumeix, avui dia, en un moment: Soares li etziba a Cunhal que, en els últims mesos, ha quedat clar que el Partit Comunista pretenia transformar Portugal en una dictadura; Cunhal es grata una orella i, sense deixar de prendre notes, comenta: “Olhe que não, olhe que não...”- Traduït en català de llei: “I ara, i ara...”. I així, amb aquest desafortunat “i ara, i ara...”, la imminència d’una tragèdia es va transformar en una tafaneria. Algunes setmanes després hi va haver un contraatac militar moderat, el dia 25 de novembre. I al Partit Comunista, que sol o aliat no ha arribat mai al 20% dels vots, se’l va arraconar als bancs del costat esquerre del Parlament portuguès.
Però, de vegades, la derrota ens purifica. Treu el millor de nosaltres mateixos. I, des de l’aprovació de la Constitució del 1976, l’aportació dels comunistes a la vida portuguesa ha estat molt valuosa: han fet una feina brillant en molts ajuntaments; controlen sindicats decisius a l’hora de defensar els interessos dels treballadors, sobretot en el cas dels funcionaris de l’Estat; han donat la seva contribució en moments crucials de la vida política lusitana, com la primera elecció presidencial del mateix Soares que els va apartar del poder, o la creació de l’actual solució governativa socialista; el pressupost d’aquest any existeix gràcies a ells. No han pogut fer la revolució que somiaven, però han fet sense parar tot el que podia ser útil i benèfic, sempre i quan estigués d’acord, mínimament, amb els seus plantejaments. De vegades, de fet, la derrota ens purifica.
I abans de la revolució dels clavells, el Partit Comunista es va afirmar com la gran força de resistència contra la dictadura. Durant dècades, militants seus van firmar actes invisibles d’abnegat heroisme. Molts van morir. Una dada de la història del seu diari oficial, l’Avante! (Endavant!), que es continua publicant, impressiona i commou. Entre el 1941 i el 1974, la seva edició clandestina va sortir amb regularitat en un Portugal vigilat per la PIDE, la terrible policia política: 464 números en 33 anys. No hi va haver tortura, escorcoll o confiscació de materials que el parés. Es va publicar i es va repartir. Tot sovint aquest repartiment es va fer en bicicletes de pel·lícula neorealista italiana. Hi va haver militants que van pedalar milers de quilòmetres al mes perquè l’Avante! arribés a tot arreu. És un cas únic: un rècord de tenacitat, de resistència.
I és que són així. Gent seriosa. Persones amb fibra, capaces de grans sacrificis. En cert sentit, éssers humans d’un altre temps. Amb una altra textura: fets d’una tela que un diria que ja no hi ha. La mateixa mena d’herois discrets que Enric Juliana va representar en aquest magnífic retaule del comunisme de la postguerra espanyola que és el llibre Aquí no hem vingut a estudiar .La darrera proesa que els comunistes lusitans han fet ha estat votar en contra de la llei de l’eutanàsia: per a ells, que sempre han combatut per una vida millor, més justa, no té sentit aquesta lluita per la mort, encara que sigui assistida. I es comprèn. Un camina pels carrers portuguesos d’aquest mes de març, veu les seves banderes i pensa: hi tenen dret.
Els comunistes no han pogut fer la revolució que somiaven, però sí tot el que podia ser útil i benèfic