Contreu núpcies amb un televisor

La pandèmia està exterminant els troneres. A qui criticaran ara els ciutadans virtuosos, partidaris de pagar impostos, trepitjar gimnasos i matinar molt? Ja no hi ha tuguri per a l’última copa ni per a la primera i encara que el virus ignora les fronteres ho sap tot d’horaris i és de moral molt estreta.

El tronera accepta aquesta adversitat perquè té gen faixador i sap de derrotes. Primer va ser el tabac, després la limitació d’horaris, el Tinder i ara la pandèmia, l’excusa perfecta per consagrar la vida saludable, la paraula de Déu i els seus dotze experts o les virtuts de la llar.

A falta de presumptes nòvies als caladors de la nit i reticent a donar mala vida a un gos, aquest tronera ha contret segones núpcies amb un televisor de gamma alta que encara no té nom perquè fa només un mes que estem junts i ens estem coneixent.

El televisor és pla com una model i s’apunta a totes fins al punt que l’altre dia em va dir que li parlés –hi ha una funció en aquest sentit– i, per a

Aquest tronera ha claudicat i té per parella un televisor que parla i és de gamma alta

la meva sorpresa, es va oferir a donar-me satisfacció. Jo vaig deixar anar “Manolete!” i ell –l’aparell, no el Califa– va desplegar tots els documentals, pel·lícules i reportatges que existeixen sobre el monstre. El dia que arribi a casa amb ganes de discutir estic per dir-li “chichinabo” i a veure què troba...

Comprar un televisor ha estat una claudicació. Abans de la pandèmia, jo era un tronera de postguerra, d’aquells que no substituïen un electrodomèstic fins que deixava de funcionar i passava a millor vida. Una traïció als principis dels meus avantpassats...

La segona traïció tampoc no és cap bestiesa. Canviaré el meu avenir noctàmbul i els quinquennis d’antiguitat per una graella televisiva infinita? Adeu, barres dels bars; hola, sofà de dues places?

A aquest pas, jo no descarto llarga vida en comú amb el televisor. Esclar que el temps desgasta i potser acabo per trobar una amant els dijous a la nit encara que intueixo que el molt espavilat seria capaç de deixar-me anar, tot just obrir la porta de matinada amb l’art del sigil:

–Quines hores! I jo aquí oferint sèries de Netflix...

I això que el tinc avisat que els pantalons els porto jo i a casa no es miren sèries, pròpies de matrimonis que superen conjuntament els diumenges a la tarda, aquella franja horària en què naufraguen les parelles i moren els vells noctàmbuls.