El doblet és possible (amb perdó)

Joan Josep Pallàs

El barcelonista estàndard no ho diu per coherència amb el missatge catastrofista que ha gastat aquesta temporada però íntimament, amb l’eufòria en estat de confinament, hauria de poder pensar una estoneta en el doblet sense ser amonestat (fins i tot per la seva pròpia consciència).

La realitat ens diu que a mitjans de març l’equip blaugrana s’ha classificat per a la final de la Copa amb totes les de la llei i ocupa a la Lliga la segona posició de la taula a quatre punts del primer, l’Atlètic, equip amb qui encara se les han d’haver. Falten onze jornades per al final. És a dir, el Barça ha arribat al moment clau de la temporada en una bona posició per atacar les dues grans competicions domèstiques.

Sona estrany dit així perquè qui és el guapo que podia esperar aquesta mutació d’un equip a qui ja es demanava una transició com menys dolorosa millor donant per fet que es mouria lluny dels títols. El que passa és que hi va haver un clic, fenomen molt típic del futbol capaç de transformar dinàmiques, i de sobte tot ha començat a encaixar. Hi ha una part esotèrica en aquest tipus de metamorfosi. El detonant pot ser qualsevol cosa, en el cas que ens ocupa ha estat la consolidació d’un dibuix, el 3-5-2, que ha conferit als de Koeman una armadura fiable sobre la qual progressar. És increïble que la disposició dels futbolistes sobre la gespa creï tants beneficis, però ha estat així. Partidàs a París i solvència contra l’Osca, equip modest que fins fa poc s’entravessava estil Cadis, són les últimes demostracions. Aquesta vegada ni un penal de nova creació, validat per un VAR amb gens de credibilitat, no va distreure el Barça.

Koeman, que ha seduït el culer a través del seu atreviment amb els joves (Mingueza és mèrit seu), va fer servir a la primera volta el 3-5-2 a Valladolid. Li va sortir bé però no li va donar continuïtat. Fa poc, sense rumb i buscant solucions, va tornar a la idea a Sevilla, i allà es va fer la llum. Més protegit a la rereguarda amb els tres centrals, anatema per aquestes contrades, l’equip ha guanyat en totes les facetes: la defensiva, ja esmentada, però també la creativa a través de la recuperació d’un joc combinatiu que realça les figures de De Jong, Pedri i Busquets, a qui donàvem per liquidat, i permet destacar (més) a un Messi que ens ha esgotat de tant parlar d’ell.

Hi ha un component esotèric en aquest tipus de metamorfosi; el detonant pot ser qualsevol cosa