Quan Espanya és Madrid

La crisi de govern oberta dilluns per Pablo Iglesias ha estat reequilibrada per Pedro Sánchez, tal com explicàvem ahir, i sembla que la sang no arribarà al riu. Encara que el líder d’Unides Podem seguirà al capdavant de la vicepresidència segona fins al 20 d’abril, Sánchez i Iglesias van mantenir ahir una reunió per tancar l’etapa d’aquest últim en el Govern. L’entrevista, segons les dues parts, va ser més que cordial. El president assegura que la seva relació amb el líder podemita és molt millor ara que abans d’entrar al Govern i que amb el temps han guanyat amistat i confiança malgrat les friccions i tibantors de la lluita política diària.

Els dos polítics es van conjurar des de les seves respectives posicions per guanyar les eleccions de la Comunitat de Madrid, que té aires de convertir-se en la batalla de totes les batalles. Ja se sap que últimament en la política espanyola es viu al dia i succeeix com en els clàssics del futbol, que cada partit és més històric que l’anterior, i així, avui cada elecció adquireix aparences d’una transcendència encara més important que la prèvia. Però hem d’admetre que els ingredients de la de Madrid la fan especialment intensa amb protagonistes com la popular Isabel Díaz Ayuso, la candidata de Vox, Rocío Monasterio, o el mateix Iglesias. L’aspirant socialista, Ángel Gabilondo, amb un estil molt més moderat, suposa tota una antítesi respecte als anteriors.

Es preveu una campanya dura i agressiva, que deixarà aparcats alguns temes pendents, com les reformes d’algunes institucions de l’Estat (Consell del Poder Judicial o Defensor del Poble), davant la impossibilitat que puguin arribar a algun tipus d’acord els dos principals partits. La carpeta catalana continuarà esperant temps millors, ja que Sánchez no vol córrer cap risc de desgast en època preelectoral. Si Catalunya surt a la campanya serà per ser utilitzada com a argument d’uns contra d’altres com va succeir a Andalusia.

Per tant, a partir d’ara, tot en la política espanyola girarà entorn de l’únic important: Madrid. Ja ho deia Ayuso: “Madrid és de tots. Madrid és Espanya dins d’Espanya. Què és Madrid si no és

Espanya?”. Doncs això.