Pòquer, futbol: política

La política és una sèrie de Netflix. Però també una partida de pòquer amb jugadors valents com Iglesias, prudents com Casado, atrevits com Ayuso, ingenus com Arrimadas, temeraris com Borràs. A la ciutadania només se li concedeix una possibilitat: apostar per uns o pels altres. El llenguatge periodístic dels darrers 25 anys ha imposat el verb apostar en substitució de triar, proposar o decidir. La naturalització del verb apostar no és casual: respon a una visió de la vida social que ha substituït el raonament, el judici i la pacient avaluació dels pros i els contres, per l’emoció del joc i de l’atzar.

Sé que el pòquer pot ser tan cerebral com els escacs, però l’entronització de l’aposta en les societats postmodernes no respon a la voluntat d’anàlisi sinó a l’emoció del joc. En societats on tothom se sentia protegit per l’Estat i per les assegurances, la cultura del risc va aparèixer per compensar amb descàrregues d’adrenalina una vida potser massa saludable i previsible. Es van posar de moda els esports que tempten la sort: el wingsuit dels homes ocells, saltar al buit fent pònting, córrer per barrancs i espadats. Mentre exigíem seguretat absoluta a l’Estat per un error mèdic, un edifici enfonsat o una crisi bancària, tendíem a temptar la sort amb experiències d’excés: drogaaddicció, obsessió gastronòmica, pansexualisme sense contenció.

Ja només la competició apassiona els votants transformats en ‘hooligans’

Córrer a 180 per l’autopista. La pandèmia ha entrat com un elefant en aquella societat de cristall que exigia una seguretat absoluta però anhelava l’emoció del risc. L’estat ha mostrat els seus límits a l’hora de protegir-nos, el virus ha provocat una crisi econòmica descomunal i sembla que l’instint de supervivència ens convida a ser prudents. El coronavirus ja ha estat portador de prou risc: no cal que el busquem per diversió.

Com que en la societat del benestar era difícil distingir entre dretes i esquerres, es va anar generalitzant la política identitària, de la qual són perfectes testimonis la dreta espanyolista (Cs, Vox i bona part del PP) i els partits del procés. Podem i CUP hi han aportat una coalició de noves identitats: feminisme, ecologisme, transexualisme, joventisme. El culte a la identitat va afavorir la futbolització de la política. El futbol pot ser un esport bonic de veure, però sobretot suscita alegria en les victòries i desolació en les derrotes. El que hem conegut a Catalunya en els darrers anys i el que aquests dies es desplega com un gran al·licient a Madrid és la política reduïda a lluita de samarretes identitàries, a confrontació de jugadors astuts o ineptes, capaços de fer un gol o de rebre’l quan ningú no s’ho espera. Política reduïda pràcticament a repetició electoral, ja que només la competició, i no pas la tediosa governació, apassiona els votants transformats en hooligans. Política com una partida de pòquer en què, enmig d’una catàstrofe sanitària i econòmica, els líders es juguen al tot o res no solament el seu futur personal, sinó l’economia i l’estabilitat de tot el país.