Madrid com a joc de trons

Hi va haver un temps no tan llunyà que la política espanyola era deliciosament avorrida, quan els telenotícies no produïen taquicàrdies i els diputats semblaven persones raonables. Hi havia dos partits que s’alternaven en el govern, es criticaven al Congrés sense arribar a l’insult i eren capaços de pactar qüestions fonamentals. Però això es va acabar quan la indignació es va apoderar dels carrers, la crisi va maltractar les classes mitjanes i la política es va omplir de boxejadors que atacaven amb cops baixos. Les televisions es van omplir de debats de savis amb escasses lectures, de polítics curts de currículum i de periodistes de discreta honestedat. I el soroll va passar a ser la banda sonora del país, el guió del qual l’escriuen spin doctors que sovint són únicament contacontes.

Espanya no ha guanyat la batalla a la pandèmia, l’economia no aixeca el cap i la inseguretat augmenta. Afortunadament, la vacunació remet a l’esperança, els fons europeus animen a la recuperació i el turisme torna a trucar a la porta. I en un panorama com aquest, el PSOE ha intentat fer caure el Govern de Múrcia, la presidenta de Madrid ha convocat eleccions i el vicepresident segon deixa el Govern. Així que la tensió ha pujat per sobre de l’aconsellable. Encara tenim les ucis plenes i la caixa buida, i ja ens estem tirant els diputats pel cap. És que se’ns ha escolat la raó per l’embornal?

Els cronistes diuen que el país és un joc de trons, com la sèrie que Pablo Iglesias va regalar a Felip de Borbó en una de les seves trobades. No l’he seguit prou per saber quin paper s’atribueix en aquest guió. És possible que s’identifiqui amb el que afirma Petyr Baelish, un personatge de baix llinatge que ascendeix a dalt de tot amb talent i intrigues: “El caos no és un fossat, és una escala. Molts intenten pujar-la i fracassen. No ho podran tornar a fer mai. La caiguda els destrossa. Però d’altres, si se’ls deixa pujar, s’aferraran al regne, als déus o a l’amor. Miratges. Només la cursa és real. L’ascens és tot el que hi ha”.

Possiblement la sortida d’Iglesias del Govern central ha aconseguit que Pedro Sánchez torni a dormir d’una tirada. Però la polarització de la vida a Madrid és una pèssima notícia. Iglesias se sent el protagonista de Novecento i Ayuso, la d’El Alcázar no se rinde. A aquest país li sobren guionistes i li falten bons gestors. Comença l’espectacle. No sé si Sabina serà capaç de cantar-li a aquest Madrid de tronistes i baladrers.

Baelish diu a la sèrie: “El caos no és un fossat, és una escala per arribar a dalt de tot”