El problema amb la CUP

Els votants i activistes de la CUP estan disgustats. És comprovable escoltant-los, llegint-los o seguint-los a les xarxes socials. Estan enfadats amb el sistema capitalista, el patriarcat, el masclisme, l’Església, les elits, el sistema financer, la manca de futur, l’ocupació juvenil, la Unió Europea, l’euro, la manca de democràcia i la policia, que segons ells no hauria d’existir.

Quan preguntem a la CUP quins exemples hem de seguir no ens en donen gaires: ens diuen que Cuba, Veneçuela o l’etarra Argala. Es regeixen, diuen, via assemblees. Ens donen lliçons morals a tots. De vegades són directes: ens expliquen qui són els enemics del poble, els feixistes, els explotadors i els injustos. De vegades són indirectes: els que donem suport a un sistema masclista, elitista, antidemocràtic i violent necessàriament som, ergo, còmplices, neofeixistes o cecs. Ells estan pel poble i, per tant, la resta hi estem en contra.

Sovint confonen tenir passió amb tenir raó, estar enfadats amb tenir interès, voler solucions amb proposar-les i la simplicitat amb la complexitat. No acusen, cal dir-ho, els seus oponents d’estupidesa o ignorància. Exerceixen algunes coherències poc habituals, diuen limitar mandats i salaris i ho fan, i de vegades diuen coses impopulars entre els seus votants.

Tenen idees contradictòries, o almenys així ho pot semblar a un enginyer: creuen que l’Estat està corromput, però ho volen nacionalitzar tot; proposen un referèndum a Catalunya, però internament s’organitzen en termes de Països Catalans, i volen que hi hagi menys consum energètic, però que l’electricitat sigui més barata. No és sabut què proposen fer respecte del mercat de les hipoteques, la propietat intel·lectual, el terrorisme islàmic, el comerç internacional, Corea del Nord, el Tibet, la reforma administrativa, la productivitat o l’R+D. Tot això no els fa pitjors que nosaltres, però tampoc millors.

No condemnen la violència, les pintades, les senyalitzacions públiques o els escarnis si els realitza el seu entorn o si la intenció és suposadament bona. Això els allunya de la democràcia. Creuen que la suma d’actes, intencions i sistemes que ells consideren injustos són violència, aquesta sí, condemnable. Les seves manifestacions i lemes són cèlebres, tant que el seu nom és un epònim. Durant molts anys han exercit influència, però no han ajudat a solucionar problemes mesurables.

No són l’únic grup que defensa una perillosa política simplificadora que prioritza la desconstrucció per sobre del consens, esclar. Sempre hi ha hagut partits i grupuscles plens de suficiència amb idees allunyades de la serietat i la governabilitat. El que és estrany i inaudit és que un partit antisistema i obertament revolucionari sigui decisiu i tingui una influència tan gran en la cultura política d’una societat occidental. En aquest aspecte els catalans som únics i excepcionals.

Per tot això podem dir als que voten la CUP per protestar, pressionar o advertir-nos del seu enuig general, que el dany que provoca la CUP, certament, és a tota la societat, però sobretot als més vulnerables, que sempre són els que més pateixen els desgoverns ja que són els que més necessiten bons serveis públics i la protecció de la llei. Als que pacten amb ells i alhora volen impulsar un projecte creïble, respectable i fiable, els hem de dir que donar-li a la CUP un paper decisiu és, per a molts de nosaltres, equivalent a veure un núvol gegantí en forma de bolet. A tots hem de recordar que en una societat democràtica les coses sempre milloren des de la legitimitat, el consens institucional, el coneixement, la reforma, la professionalitat i la representativitat, mai des de la simplificació, el desgovern, la barreja, l’enuig, el curt termini ni les esmenes a la totalitat.

El dany que provoca la CUP és a tota la societat, però sobretot als més vulnerables