Democràcia (rialles)

Diuen que quan Juli Cèsar tornava d’alguna campanya victoriosa, a la desfilada, a Roma, es feia acompanyar per un esclau que, al seu costat, li xiuxiuejava: “Recorda que ets mortal”. No seria sobrer que als polítics algun assessor els recordés que existim. Sí, nosaltres, aquests tipus petits amb les seves petites vides. Que no s’enganyin. No hi confiem, en la mateixa mesura que nosaltres, a estones, els fem nosa. Continuen fent de polítics i cobrant –alguns molt, alguns per res– només perquè molts encara creiem en la democràcia (rialles).

El cert és que no creiem en la democràcia (més rialles) gràcies a ells. Sinó perquè durant dècades vam veure pel·lícules americanes i vam llegir novel·les d’exiliats. Vam escoltar entusiastes cançons pop i vam assistir a obres de teatre que no enteníem mai del tot, però ens desassossegaven. La llibertat era allò decent i una dictadura no ho era en absolut. Encara que, molt sovint, oblidem que un dictador és un assassí que creu que fa el correcte. Que defensa els decents, els purs, els bons. Que entén de què va el joc

No seria sobrer que als polítics algun assessor els recordés que existim

sense xerrameca ni burocràcia ni frens. Que veu clar què sobra del tauler. A qui protegir i a qui silenciar.

Ara com ara, tenim polítics assassins a tot el món. Prestos a matar en nom nostre. Ho sabem perfectament. Un germà Karamàzov que, a l’assassinar, evita que ho fem nosaltres. Que creu sentir la veu del poble i fa el correcte per netejar la raça, la bossa de pobresa, els escons, el barri. El dictador fa el que volem sense necessitat que l’hi demanem. Però la democràcia (moltes més rialles) invertia aquesta responsabilitat. La decència del nostre vot. L’exemplaritat. La confiança. Ens feia adults i sobirans, vulnerables a l’error, a l’esmena dels altres davant un dictador que com a pare colèric destrueix en la seva bogeria tots els seus fills.

Sense decència, sense ètica, un polític o un monarca és un delinqüent. És obvi que no tots els polítics són iguals. Però importa això a hores d’ara…? Ells són nosaltres. Les seves estratègies, les seves mentides, les seves covardies són nostres perquè nosaltres els votem malgrat saber que eren corruptes, mentiders i mediocres. Són on són perquè vam voler nosaltres. I ho tor- narem a voler i això també ho sabem. Ells i nosaltres. Perquè la seva indecència i la seva mediocritat, la seva corrupció i mesquinesa ens porten a aquell dictador que sap de què va el joc, qui sobra i com cal fer bé les coses que s’han de fer bé mentre un esclau ens anirà xiuxiuejant a l’oïda: “Recorda que tu ho sabies”.