La felicitat eren els pares

Las chicas Gilmore tenia elements criticables. La creadora Amy Sherman-Palladino era de l’opinió que els diàlegs, si es pronunciaven a la velocitat de la llum, automàticament eren divertits. No, no ho eren. Però se li havia de reconèixer que oferia un lloc on mares i filles es podien aixoplugar plegades i sentir-se còmodes amb la història de la Lorelai i la Rory Gilmore, que vivien a una localitat plena d’habitants entranyables. La diferència d’edat de només setze anys feia que tinguessin una relació d’amistat on sovint qui tenia més seny era la filla. Aquells temps, tot i que es poden recuperar a Netflix, han quedat enrere. Ara la mare i la filla que estan de moda són les de Ginny & Georgia a la mateixa plataforma.

Només es porten quinze anys. És tan obvi el paral·lelisme que la creadora Sarah Lampert fa que les protagonistes es comparin amb la Lorelai i la Rory ja al primer episodi. Però, a diferència de les Gilmore, la Georgia Miller no se’n va anar d’un entorn privilegiat i conservador sinó d’un entorn empobrit i on era víctima d’abusos. La llar que ha creat per a la Ginny, a més, no té res d’estable. Van d’una banda a l’altra dels Estats Units amb una maleta plena de secrets llestos per explotar-los a la cara, sobretot quan es posen còmodes a un poble idíl·lic de Nova Anglaterra. És una versió actualitzada de les Gilmore, la que es podria emetre a l’univers tenebrós de Stranger things. La història té més de drama que de comèdia. Quan discuteixen van a fer sang amb cada atac verbal. La ràbia tenyeix la relació de les dues de mica en mica. I cada cop que la Ginny està frustrada es tanca a l’habitació i es crema la cuixa amb un encenedor.

És com si hi hagués hagut una lluita en el gènere teen i aquesta l’hagués guanyada

Por trece razones, la polèmica sèrie sobre una noia que se suïcidava i explicava el perquè en tretze cintes. Les sèries que apel·len a la Generació Z, els joves d’ara, no idealitzen entorns. S’endinsen en la història des del desencant, la solitud i l’ansietat. Abans un mirava O.C. i s’havia de preocupar per l’alcoholisme de la Marissa Cooper però ara els referents són els trastorns mentals, sobredosis i relacions sexuals tòxiques de totes les noies d’Euphoria . I en una altra època Ginny & Georgia hauria estat un lloc confortable i, en canvi, t’hi trobes la protagonista agafant l’encenedor perquè ha tingut un mal dia. I, si bé això no converteix les sèries en bones o dolentes (Euphoria, de fet, és una obra mestra), sí que planteja un model de ficció on l’espectador, més que evadir-se, no fa res més que alimentar el pessimisme. Els finals feliços eren per als pares.