La Vanguardia (Català-1ª edició)
‘Charlie Hebdo’ dibuixa una Elisabet II sàdica i racista
La sàtira sobre el cas Markle indigna a la Gran Bretanya
Les sàtires de Charlie Hebdo no tenen tabús. Si es van atrevir amb Mahoma –i van pagar un preu altíssim en sang–, com no s’havien d’atrevir amb la monarquia britànica? La portada del número de la setmana passada de la revista francesa ha provocat reaccions indignades a la Gran Bretanya i els Estats Units, no tant per la burla a la reina Elisabet II sinó per haver fet servir uns paral·lelismes que alguns consideren intolerables i de mal gust.
En ple escàndol després de l’entrevista del príncep Enric i la seva dona, Meghan Markle, als Estats Units, el setmanari francès va furgar en la ferida dels retrets de racisme. A la portada apareix la monarca, amb barret i bossa de mà marca de la casa, exhibint un somriure sàdic mentre amb un genoll trepitja el coll de la duquessa de Sussex, que és a terra. “Per què la Meghan ha deixat Buckingham”, pregunta el titular. “Perquè ja no podia respirar”, contesta ella.
És obvi que les caricatures s’inspiren en la mort de George Floyd, l’afroamericà que va ser asfixiat per un policia a Minneapolis al maig. La foto de l’agent amb el peu al coll de Floyd es va veure a tot el món. “No puc respirar!”, va cridar la víctima al botxí. Aquesta brutalitat va desencadenar greus aldarulls en altres ciutats nord-americanes i fins i tot a França. Als Estats Units va significar un abans i un després i va propiciar una mobilització massiva del vot negre, crucial per a la victòria de Joe Biden a les presidencials.
La portada de la revista Charlie Hebdo no deixa cap mena de dubte sobre la qüestió racial. D’Elisabet II, amb borrissol a les cames, se’n destaca la pell blanca. La dona del seu net, en canvi, és ostensiblement morena a la caricatura publicada.
La comparació amb la mort de Floyd va causar repulsió al Regne Unit per obscena. Les xarxes socials se’n van fer ressò. Halima Begum, presidenta de l’organització per la igualtat racial The Runnymede Trust, va escriure a Twitter que “Charlie Hebdo s’equivoca en tots els nivells”. Segons Begun aquesta mena de bromes “no superen límits ni fan riure ni desafien el racisme, sinó que banalitzen els problemes i ofenen”.
Altres internautes, tant a la Gran Bretanya com als Estats Units, van lamentar l’associació d’idees i van acusar Charlie Hebdo de treure profit del racisme, la islamofòbia i el sexisme. Però també hi va haver qui va defensar les sàtires com a part de la llibertat d’expressió. Així ho va fer Matt Kilcoyne, de l’Adam Smith Institute, un dels think tanks més prestigiosos del Regne Unit.
Les reaccions a la portada s’expliquen en part per les concepcions diverses que es tenen a França i al món anglosaxó sobre com s’han d’abordar les qüestions de raça i religió. A la Gran Bretanya i els Estats Units hi ha molt de pudor a ironitzar sobre els factors identitaris, per por de fragmentar encara més la societat i afavorir recels i estereotips. A França impera la idea de la llibertat d’expressió sagrada. El president Macron ha defensat sovint “el dret a blasfemar”.
L’atemptat gihadista contra la redacció de Charlie Hebdo el gener del 2015 va causar 12 morts i va ser l’inici d’una ofensiva de terror que encara no s’ha acabat. A l’octubre un mestre que va ensenyar caricatures de Mahoma a classe va ser decapitat. Amb aquests drames la polèmica sobre la sàtira a la monarquia britànica és inofensiva, per bé que sí que evidencia el potencial provocador que conserva la revista.