Ens falten els cossos

Són moltes les coses que l’art no pot fer. No pot tornar la vida als morts, no pot reparar les baralles entre amics, no pot curar la sida o no pot aturar el canvi climàtic. Malgrat tot, té funcions extraordinàries, una estranya capacitat de negociació entre les persones, fins i tot les que no hem arribat a conèixer mai i, tot i això, s’infiltren a les vides d’altres i les enriqueixen. Té la capacitat de crear intimitat; té la seva manera de curar les ferides, i encara millor, de mostrar que no totes les ferides necessiten curarse i no totes les cicatrius són lletges”. Arribo al final de l’excel·lent llibre d’Olivia Laing La ciudad solitaria. Aventuras en el arte de estar solo (Capitán Swing) just quan es compleix un any de pandèmia, i, efectivament, m’impressiona comprovar els nombrosos desconeguts amb qui dec haver dormit en aquest temps d’aïllament. “Però ens falten els cossos”, em diu un amic a l’altre costat del telèfon, i jo, esclar, li dono la raó: la covid ens ha robat l’estímul de la trobada que sorprèn i fa íntims els estranys.

Igual com Laing, crec que l’art és una manera d’acostar-se als altres, i penso en com necessitem ara mateix artistes com Tino Sehgal, les obres del qual no pengen a les parets o s’exposen dins de vitrines per contemplarles. Ni tan sols existeixen físicament. Construeix trobades entre persones, situacions canviants i inestables, que captiven, incomoden, desestabilitzen i deixen sense alè. Moments fugaços per ser viscuts que busquen el cos a cos a través de grups d’actors que ballen, xiuxiuegen i canten a l’orella dels visitants empassats en la negror d’una cambra fosca de Kassel o deambulen per la sala de Turbines de la Tate entaulant converses i compartint confidències, llançant preguntes sobtades i amenaçadores: “Quan vas sentir que pertanyies a alguna cosa?”. La resposta és cosa teva. I segurament t’ensenyarà alguna cosa de tu mateix. No hi ha dues converses iguals. En l’art de Sehgal, com passa a la vida, tots som intèrprets, malgrat que de vegades ens creguem simples espectadors.

Economista i coreògraf de formació –va militar en la meravellosa troupe de Les Ballets C de la B– Sehgal, de 44 anys, considera que ja hi ha prou objectes al món. Per això les seves obres són efímeres i incorpòries, i no deixen residus amb què es pugui comercialitzar. No permet fer fotografies, vídeos, catàlegs o plafons a les parets. I fins i tot quan ven les seves peces a museus i col·leccionistes evita escrupolosament generar qualsevol tipus de document oficial de la transacció: n’hi ha prou amb un acord verbal davant notari. La trobada i la conversa formen part de l’immaterial, però es resisteixen a desaparèixer i ens continuen ressonant molt de temps després.

Torno a la lectura d’Olivia Laing: “La solitud és col·lectiva (...) Estem junts en aquesta acumulació de cicatrius”.

Un any de covid ens ha robat l’estímul de la trobada que fa íntims els estranys, com l’art immaterial de Tino Sehgal