La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Prado explica les seves batalles
El museu obre un espai permanent amb les ‘memòries’ dels seus edificis i la col·lecció
Una de les bombes incendiàries que van estar a punt de posar fi al Prado en un atac dels franquistes durant la Guerra Civil potser és l’element que crida més l’atenció dels 265 que componen la nova exposició permanent del museu, dedicada a la seva història. És com el llibre de memòries de la institució, però, en comptes de pàgines de text, té objectes i peces, quadres i gravats, maquetes i fotos, mapes i documents. Tal com van indicar el director del centre, Miguel Falomir, i el comissari de la mostra, Víctor Cageao, la nova instal·lació dona una rellevància especial a l’historial arquitectònic del museu, amb els trasllats i les ampliacions.
Una escopidora de les que fins fa unes quantes dècades hi havia en cada sala, una gorra d’estil napoleònic més un sabre dels que portaven els guàrdies uniformats del recinte o un dels torns pesants que s’utilitzaven per controlar l’entrada a les galeries són d’altres dels objectes
LA BOMBA I L’ESCOPIDORA Un projectil llançat per la guerra o un recipient per escopir són algunes de les peces destacades
amb més ganxo de l’exposició; els que, amb les maquetes en diferents escales dels immobles del museu, més poden atreure l’atenció dels estudiants que visitin la mostra. No en va, les seves tres sales s’han ubicat a prop de l’àrea d’ensenyament del Prado; al soterrani, on fins fa tres anys s’hi exhibia el Tresor del Delfí: 144 peces sumptuàries que Lluís de França, fill de Lluís XIV, va deixar al seu fill
Felip V, el primer Borbó espanyol.
L’exposició sobre el Prado i les seves peripècies en guerra i pau al llarg dels seus 202 anys ofereix un recorregut cronològic a través de vuit seccions corresponents a diferents períodes: el de la creació del museu reial després del final de la guerra d’Independència i el retorn de Ferran VII; el de la convivència amb el Museu de la Trinitat en temps d’Isabel II, abans de la fusió dels dos centres, el 1872; l’era de la professionalització de l’entitat a finals del segle XIX i principis del XX; els anys de l’ampliació anterior a la Guerra Civil; els de les penalitats i conflictes per protegir les obres en la contesa, incloent-hi l’aventura del seu trasllat temporal a Suïssa; l’etapa de la dictadura, amb dues ampliacions; la del renaixement viscut en la transició, amb exposicions tan celebrades com les de Velázquez o Rafael, i l’època d’esplendor iniciada amb les lleis de modernització del 1995, seguida de l’ampliació de Rafael Moneo, el 2007, i culminada amb el bicentenari, el 2019.
Després d’un pròleg dedicat a l’edifici central de Villanueva quan es va construir per allotjar una Acadèmia de Ciències i Gabinet d’Història Natural, l’itinerari de la mostra arrenca amb un gran retrat de Maria Isabel de Bragança, segona esposa de Ferran VII i veritable impulsora de la creació del museu reial que avui és el Prado. Al davant d’aquest quadre, obra de Bernardo López Piquer, van posar els màxims responsables de la mostra i de la institució, encapçalats pel president del seu patronat, Javier Solana. Un gest de reconeixement a la veritable fundadora del Prado, morta prematurament un any abans de l’obertura. Hi falta la secció del 2020 en endavant, la que expliqui com el museu va sobreviure a aquesta històrica pandèmia. Però primer caldrà sortir-ne.