La Vanguardia (Català-1ª edició)
El fotògraf complet
El MNAC descobreix les diferents facetes d’Antoni Campañà
Va ser l’estiu del 1936. La Guerra Civil havia esclatat i el fotògraf Antoni Campañà feia unes fotos per a La Vanguardia al carrer Hospital quan va veure una miliciana amb una bandera de la CNT. En un instant va muntar una escenografia, amb la casa dels Paraigües al fons, i de sobte va aparèixer un noi jove en to amenaçador, a qui va haver d’explicar que intentava mostrar l’heroïcitat dels obrers catalans davant del cop d’Estat. No només el va convèncer, sinó que aquesta foto, que formava part d’una sèrie, es va convertir en una icona de la guerra, que durant anys ha circulat com una peça de culte, sense que se sabés qui n’era l’autor.
Campañà, catòlic i catalanista moderat, va viure la Guerra Civil com un trauma, com tants altres protagonistes. Després va continuar amb la seva voracitat fotogràfica, però més, si és possible, des de l’equidistància. Els cinc mil negatius que tenia del període de la guerra van quedar en dues “caixes vermelles” que va amagar per sempre més. Va morir el 1989 i no va ser fins al 2018 quan es van recuperar aquestes fotografies en un garatge de Sant Cugat. Des d’aleshores Campañà ha entrat a l’olimp dels grans fotògrafs catalans, i en un just reconeixement ara arriba l’exposició La guerra infinita. Tensions d’una mirada (1906-1989) al MNAC.
Arnau Gonzàlez, Plàcid Garcia-Planas i Toni Monné (net de l’autor), tots tres comissaris de l’exposició, han volgut oferir per primera vegada una visió global de Campañà. I per això han optat per mostrar les tres grans etapes de la seva vida. La primera, entre el 1920 i el 1936, en què es dona a conèixer i entra en contacte amb la fotografia més avantguardista. Comença des de molt jove amb retrats del balneari de Sant Hilari Sacalm i de competicions esportives amateurs, i fins i tot aprofita el seu viatge de nuvis per assistir a un curs de fotografia a Munic.
Participa en exposicions internacionals, recorre al bromoli artístic i s’acosta als corrents de la nova objectivitat i el constructivisme. L’etapa de la Guerra Civil és la més impactant i la que va amagar voluntàriament, amb la qual cosa va renunciar a “ser el referent gràfic de la Guerra Civil, no va voler
Les cinc mil fotos de la Guerra Civil que va amagar tota la vida reflecteixen el trauma viscut aquells anys
ser Centelles”, en paraules de l’historiador Arnau Gonzàlez. Allà hi és tot, des de les víctimes dels bombardejos a les esglésies destruïdes, des dels nens refugiats als llibertaris somrients. Durant la contesa les seves fotos van arribar al Pavelló de la República de París o van ser utilitzades per a un fotomuntatge sobre Guernica del mític John Heartfield. Les seves imatges van ser manipulades per la propaganda dels dos bàndols i és possible que això mateix l’impulsés a amagar-les. I després del 1939 comença una tercera etapa, en què acabarà dirigint un exitós negoci, i les seves fotos també són les del desarrollismo , de la
Seat, de l’esport, del turisme. S’associa amb Joan Andreu Puig Ferran i comencen a produir massivament postals en color de les zones turístiques. Campañà es converteix definitivament en un cronista del segle XX.
El seu descobriment es va traduir primer en el reeixit llibre La caixa vermella i ara, a més, es prepara una altra exposició a la casa Seat, sobre els contrastos entre el món modern i el rural, i al Museu de l’Exili sobre la retirada vista des del costat franquista. També està en marxa un documental i una exposició a Montpeller per al 2023.
Plàcid Garcia-Planas destaca un altre detall que amaga la seqüència de les fotos en les seves diferents etapes. Hi ha una (dis)continuïtat en les seves imatges: del taüt de l’anarquista Durruti passant al costat del monument a Colom al cotxe de Franco al mateix lloc uns anys després; del retorn de Companys al de Tarradellas; de la contemplació d’una mòmia davant el convent de les Salesas el 1936 a la mirada d’un ciutadà sobre una monja en un carrer de París. Variacions sobre un mateix tema que es reflecteixen també en la proposta artística de Jesús Galdón que tanca l’exposició, en què superposa fotos de milicianes llibertàries a les postals de platja dels anys seixanta.