Sánchez sense parallamps

La dimissió de Pablo Iglesias ha estat una pèssima notícia per a Pedro Sánchez. En un tres i no res s’ha quedat sense parallamps davant una previsible explosió social. La història ens ensenya que aquestes no es produeixen en temps de crisi econòmica sinó quan brolla la recuperació. Amb atur i por la gent no es mou, però quan es comença a repartir la riquesa s’imposa el principi de “qui no plora no mama”.

Així va succeir amb la cèlebre vaga general del 14 de desembre del 1988. Després d’una dècada d’atur i crisi va arribar la primavera econòmica, els negocis van florir de sobte. Sis mesos després es va produir la protesta social més important de la nostra democràcia, que va estar a punt de carregar-se al mateix Felipe González.

Allò del raper Pablo Hasél només ha estat el llampec d’un ambient molt carregat. Després d’un any d’estat d’alarma el personal n’està fins al capdamunt. La crispació és a flor de pell. Fins ara Unides Podem i els sindicats CC.OO. i UGT han fet de mur de contenció. Això explica que qui ha patit el desgast polític hagi estat Iglesias. Però s’ha acabat.

Els líders de CC.OO., Unai Sordo,

i la UGT, Pepe Álvarez, ja havien donat els primers tocs d’advertència al president, insinuant-li mobilitzacions generalitzades. No volen abrasar-se en la foguera de les vanitats de les protestes socials, sinó encapçalar-les. Fins ara Sánchez els ha torejat amb l’escut social, els ERTO... Però no han aconseguit fer enrere la reforma laboral del 2012 ni els convenç la reforma de pensions que prova d’embastar el ministre Escrivá.

Totes dues comporten forts sacrificis per als treballadors i són la condició imposada per Brussel·les per deixar anar els 76.000 milions per a la reconstrucció. Aquesta és l’“agressió” que esperen per posar-se al capdavant de la manifestació. I Pablo Iglesias no vol que l’agafi d’assegut a la butaca de vicepresident segon.

El líder de Podem ha triat la data perfecta. El 15 de març. Els idus de març van acabar amb Cèsar i van ser un punt d’inflexió en la història de Roma. És el moment en què la dreta econòmica es bolca en la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, l’únic camí per fer fora el govern socialcomunista i implementar el model liberal madrileny basat en una menor pressió fiscal.

El relat d’Iglesias és que serà ell qui freni l’arribada de l’extrema dreta i salvarà l’Estat de benestar que el gran capital vol destruir. A més, això li permetrà salvar el seu partit, que corria el risc de no haver entrat ni tan sols a l’Assemblea de Madrid, la qual cosa hauria estat el seu principi del final.

Diuen els cànons que després d’una crisi social, en aquest cas sanitària, n’arriba una altra d’econòmica que desemboca en una política com la que estem vivint. Iglesias deixa col·locats els seus ministres a la Moncloa i es queda amb les mans lliures per criticar sense despentinar-se la casta, els Borbons i l’antic règim del 78. A més, es posa al capdavant del seu partit, que anava com una vaca sense esquellot des que ell i la seva companya, Irene Montero, es dedicaven a les coses del Govern.

Fins ara Unides Podem i els sindicats han fet de mur de contenció de la crispació social