Orgull i covardia

Qui contempla l’escena política catalana, espectador interessat però impotent, observa amb tristesa com s’està creant un Govern lligat de mans i com la nova Generalitat, a cada pas, a cada discurs, manifesta la seva voluntat d’anar tancant totes les vies que podrien portar a una solució pacífica de l’encaix de Catalunya amb la resta d’Espanya.

És impossible que la coalició de JxCat i ERC doni peu a un govern estable capaç d’afrontar els seriosos problemes del país. ERC és un partit amb una llarga història i una implantació a tot Catalunya. D’un temps ençà la seva actitud, pel que fa a la independència, s’inspira sàviament en la de la guineu de la faula, que, com que no arribava al raïm, va sentenciar: “No en vull menjar! És verd!”. Sap que si transformés el seu anhel independentista en exigència de millor autogovern, si articulés aquesta exigència en una breu llista de millores (la llista és de tothom coneguda) i la sotmetés a una consulta pactada, tindria el suport majoritari indiscutible dels catalans, i sap que altres autonomies aplaudirien el gest. Tot això podria acreditar ERC com un veritable partit de govern (la seva trajectòria fins avui és del tot insuficient per a això) i, amb el temps, podria donar peu a una millor governació per a tot Espanya. ERC podria impulsar un programa d’acció política governant en minoria amb suports externs puntuals. El moment és ara, perquè ERC trigarà a trobar un Govern d’Espanya tan inclinat com el de Pedro Sánchez a escoltar les seves demandes, sigui per convicció, sigui per necessitat.

Tot això ho saben a ERC, i ho sabem tots. Aleshores, per què s’avenen a provar de governar amb l’enemic a casa? Tots coneixem la resposta, encara que només es digui en veu baixa: és per por. Por del que puguin dir a JxCat. Excuses com identificar el PSC amb el 155 o dir que no és de confiança –qui ho és del tot, en aquest món?– no valen. És el de sempre, la frase atribuïda al president Companys, acabada de proclamar la República Catalana l’octubre del 1934: “Ara no direu que no soc catalanista!”. El complex etern.

Però, por de què? JxCat, més que un partit, sembla una organització activista, dirigida per una figura espectral. Pretén servir a una idea que no ha triomfat a Catalunya, ha estat derrotada pel Govern d’Espanya, i rebutjada per Europa. Un lustre de protestes, sense èxit. Un guió magistral, una escenografia perfecta, un attrezzo impecable, però que pobre l’argumentari! El seu gran instrument de propaganda ha estat la desafortunada actuació de les forces de l’ordre. L’únic epígraf del seu programa és la confrontació amb l’Estat espanyol, amb l’esperança que una graponeria de l’Estat que pugui ser presentada com a revenja els presti un alè de vida. Els seus dirigents saben, o haurien de saber, que una Catalunya independent, encara que fos possible, no milloraria la vida quotidiana dels catalans –llevat de la d’uns quants– i no donaria més autonomia a Catalunya de la que tindria a Espanya si s’anessin materialitzant les exigències de l’autogovern. Només l’instint de conservació i l’orgull els mantenen tretze són tretze.

Un té la impressió que, mentre el Parlament intentarà provocar per part de les institucions de l’Estat allò que la mateixa presidència, per endavant, ja ha qualificat d’ingerències que no pensa tolerar, el Govern consumirà gran part de les seves energies a mantenir dins de límits suportables les divergències entre dos fulls de ruta antagònics. El resultat d’aquests esforços serà, en el millor dels casos, la ineficàcia; el més probable, la paràlisi que ja es va apropiar de la gestió governamental durant aquesta última legislatura. I això passa en un moment en què no hi ha un minut per perdre, ni un àtom d’energia per malgastar, per abordar problemes enormes i ben definits: la prolongació de la pandèmia, la reconstrucció de l’economia, la cohesió social, la correcta utilització dels fons europeus.

L’encaix de Catalunya amb la resta d’Espanya és, en aquest moment, un conflicte polític, que, com diu tothom, s’ha de resoldre per mitjans polítics, amb el benentès que els actors s’han de moure dins del marc definit per la Constitució per no convertir un problema polític en un de judicial. Però en la política catalana el problema no és polític sinó moral. Després de tant parlar de línies vermelles, resulta que els protagonistes d’aquesta nova Generalitat continuen traspassant les que separen l’amor propi de l’orgull, la prudència de la covardia. Tots, alguna vegada, hem traspassat aquestes línies tan primes; però els que ho tenen per costum no són aptes per a les tasques de govern.

Sabem que tots els nostres polítics estan treballant sense parar, perquè ens ho repeteixen sovint; malgrat tot, els fruits de la seva tasca són invisibles ara per ara. Així ho expressa en un vídeo una senyora que exclama: “Ja n’hi ha prou! Us voleu posar a treballar?”.

ERC trigarà a trobar un Govern d’Espanya tan inclinat com el de Sánchez a escoltar les seves demandes

DANI DUCH