Cementiri

Això s’anima. I no em refereixo a Barcelona, sinó a Madrid. Això d’aquí fa anys que, en matèria de ciutadania, és un cementiri. Un cementiri que no creix gaire per la pràctica de la incineració. Crec, i disculpin si ofenc algú, que els barcelonins estem morts. Perquè no només maten algunes malalties i virus. La prova que estem morts, molt morts, és la insofrible i ofensiva frescor de què presumeixen els membres de la secta política que ens ignora i menysprea. En els sectaris, físicament alts, són més visibles tant la incompetència com el menyspreu.

Algú, potser amb mala intenció, va dir fa uns anys que Catalunya era com Sicília, però no és veritat. Aquí abunda més la covardia. I que se m’entengui bé: no estic celebrant la sang, el crim, el robatori; tot això. Simplement em limito a dir que a Sicília sempre hi ha hagut, també, ciutadans valents. Aquí la valentia, que moltes vegades només és una forma de decència, no ha estat mai un bé abundant. Potser certs jerarques eclesiàstics han tingut, històricament, massa influència.

La realitat ciutadana barcelonina, l’actual, no està, doncs, ni en els recents però ja vells i inútils parlamentaris, ni en els regidors que ja fa dos anys que també ens desgovernen i ens atordeixen amb la seva inesgotable xerrameca. Aquí les imputacions, corrupcions, prevaricacions, empreses amigues subvencionades, familiars endollats... gairebé sempre s’obliden i tots ens quedem sense saber

A Catalunya la valentia, que moltes vegades només és una forma de decència, no ha estat mai un bé abundant

com s’acaba la pel·lícula. La realitat ciutadana barcelonina, l’actual, no està en la política, sinó, per exemple, i molt visible, al sofert passeig de Gràcia, que continua oferint un aspecte lamentable. Perquè els virus maten, però no destrossen aparadors, no saquegen comerços i tampoc no incendien contenidors. O sigui, que Barcelona, aquest cementiri, no crec que interessi a una fotògrafa com Pilar Aymerich, que ha fotografiat els cementiris més monumentals del món.

El teatre polític s’anima, doncs, a Madrid, i un assisteix entusiasmat a la fugida de Pablo Iglesias, gràcies a la inestimable ajuda d’Isabel Díaz Ayuso, també anomenada Natividad. Això del populista estava cantat. Fa unes setmanes va dir que havia descobert que estar al Govern i el poder són dues coses diferents. I, com que a aquest gall altiu li interessa el poder, és a dir, ell, només ell, ja no haurà de fingir més que és ministre i deixarà de girar l’esquena a L’atelier aux sculptures, pintura del mallorquí Miquel Barceló que ha estat profanada pels anomenats consells de ministres.

El teatre polític s’anima a Madrid, i, encara que l’obra anunciada tingui com a principals protagonistes Iglesias, populista insofrible i, malgrat les seves moltes astúcies, sempre previsible, i Díaz Ayuso, aparentment ingènua i fràgil, és més estimulant la novetat que continuar amb els entranyables pastorets.

La pregunta –ai– és per què en aquest país són tants els periodistes que es neguen a anomenar extrema esquerra l’extrema esquerra.

ÀLEX GARCIA / ARXIU El sector de la construcció no nega la preocupació davant els possibles efectes de la crisi