Ja surt a la Viquipèdia

Ni 24 hores van arribar a passar. Fa dues setmanes lamentava en aquesta columna que Polígnota de Tebes, considerada la primera dona músic de la història, no sortís a la Wikipedia. Ara ja sí. De fet, al dia de la Dona, el 8 de març, l’arpista que va triomfar a Delfos el 86 a.C. ja tenia la seva entrada a l’edició en català de l’enciclopèdia lliure en línia. Miquel Codolar, un dels més de 1.600 editors actius, tots voluntaris, m’avisava per Twitter i afegia: “Gràcies pel suggeriment! Tu també pots contribuir a la Viquipèdia en català”. I quina millor manera de correspondre-li que recollint el guant que tan subtilment em llançava?

L’ocasió s’ho val. No només per ser agraïda, que ja n’hi hauria prou, sinó també perquè aquesta setmana la Viquipèdia ha fet vint anys. Sempre ha estat ràpida, com ha quedat palès amb la nostra Polígnota. Quan Jimmy Wales, cofundador de la Wikipedia amb Larry Sanger, va anunciar el 16 de març de 2001 que l’enciclopèdia s’obria a altres llengües, la catalana va ser la segona que es va crear aquell mateix dia. Els alemanys, sempre tan eficaços, es van avançar només per pocs minuts. Això sí, la Viquipèdia va ser la primera a publicar un article, que també es va convertir en el primer escrit en una llengua no anglesa. L’estrena es va dedicar a l’àbac, una eina que segurament els ha ajudat al llarg d’aquests anys per calcular la quantitat de feina feta: més de 670.000 articles.

Per celebrar l’aniversari, s’han proposat un repte: completar la llista de 10.000 articles que consideren fonamentals. Per exemple, cal ampliar els dedicats a la campana, la música sacra o la famosa esfinx de Giza, extremadament curts; o

L’enciclopèdia en línia en català aquesta setmana fa vint anys amb més de 670.000 articles consultables

crear la biografia del budista xinès Huiyuan o de Meyer Guggenheim, el patriarca de la famosa i rica família, avi de la mecenes Peggy.

En realitat, no és fàcil trobar absències destacades. Per això, quan pensava quin granet de sorra aportar, em vaig fixar en un altre detall: les biografies de dones no arriben al 19%. Avui dia n’hi ha unes 31.000, una situació que ha millorat respecte al 2006, quan el percentatge era del 12%. Però és evident que encara queda molta feina per fer. Així que està bé que la nouvinguda Polígnota de Tebes gaudeixi de la companyia d’una altra dona amb afinitats musicals. Tot i que a ella se la consideri la primera coneguda, de tant en tant val la pena girar el coll cap avall. I de Grècia, considerada el bressol de la nostra civilització, enfocar la mirada a l’antic Egipte, que també ho és. Truco a l’egiptòloga Maite Mascort, codirectora del jaciment d’Oxirrinc, perquè m’ajudi, i triem un nom: Merit-Ptah, cantora d’Amon, que va viure en el regnat d’Amenhotep III. Cal fer doble justícia amb ella: reviure-la per al gran públic destacant els seus mèrits i restituir la seva identitat, que la feminista Kate Campbell Hurd-Mead va utilitzar als anys trenta per parlar d’una primera dona metge de la història que no va existir. La fake news va ser descoberta més tard, quan ja s’havia batejat un cràter de Venus amb el seu nom. El nom, en realitat, de la cantora d’Amon. Qui vulgui saber més sobre ella, ja ho pot consultar a la Viquipèdia.

La romana Francesca Bria s’estrena com a consellera d’alt nivell de la taula rodona de la Nova Bauhaus Europea, el projecte de la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, per reactivar la UE. Coincidirà amb creadors com l’artista Olafur Eliasson o els arquitectes Shigeru Ban i Bjarke Ingels. Bria presideix l’Italian National Innovation Fund i fins al 2019 va ser cap digital de Barcelona.

La cultura hauria de ser un eix de la reactivació europea?

La cultura és una de les fonts d’innovació revolucionària més prometedores. Trobo inspiradora la intersecció de la ciència, la tecnologia, les arts i la cultura. Depèn de nosaltres que les idees que emergeixin de l’actual crisi no siguin populistes, sinó enfocaments holístics, pragmàtics i democràtics. Quan Von der Leyen parla d’una nova Bauhaus europea, toca les cordes correctes. Va ser l’escola de la Bauhaus la que als anys vint i trenta es va constituir en pedra angular dels molts models filosòfics, de les pràctiques holístiques, de la plasmació física del mateix concepte de “sostenible”.

Què aportarà vostè a aquest procés?

Cal posar en marxa un moviment semblant a aquell, adaptat als objectius del green deal europeu, en què treballin plegades persones que modelaran el futur, com ara directors teatrals, artistes, arquitectes, dissenyadors, científics, gent de la tecnologia i escriptors. Una nova Bauhaus europea es pot concebre com una xarxa interconnectada de hubs regionals que tendeixin a connectar la indústria, l’acadèmia, la societat civil, l’emprenedoria urbana i les arts.

El 2019 advertia en una entrevista que Europa havia de construir el seu camí cap a la societat digital. Està d’acord que no hem avançat gaire en aquest temps? Durant la pandèmia vam veure que la nostra vida es digitalitzava. Però també que érem més dependents que mai d’infraestructures crítiques que pertanyien a un grapat de gegants tecnològics dels EUA o la Xina. Si tota l’economia digital està en mans de cinc companyies, quin paper ens queda?

No hi ha una solució fàcil... Europa no pot ser només un superpoder regulador. Això és necessari, però no és suficient per establir estàndards i normes basades en els principis europeus, com el paper de la llei, la democràcia, els drets humans, la privacitat, l’autodeterminació i els drets en l’espai digital,