La Vanguardia (Català-1ª edició)
Barcelona recupera un tresor ocult
La Sagrada Família estrena l’orgue Cavaillé-Coll donat per unes religioses i que fa companyia a la tomba de Gaudí
AAntoni Gaudí li ha merescut la pena esperar gairebé un segle per gaudir al costat de la seva tomba, a la cripta de la Sagrada Família, d’un instrument musical a l’altura estètica, espiritual i artística de l’espai arquitectònic que ell mateix va crear. Corria el 1895 quan l’arquitecte va finalitzar la cripta de la basílica que el faria mundialment famós i que es convertiria en la més mediàtica d’Occident. I just l’any següent, l’insigne fabricant d’orgues francès (de mare catalana) Aristide CavailléColl, gran renovador de l’instrument al segle XIX, que va acabar convertint en una gran màquina amb quatre o cinc teclats accionats per dues mans humanes, rebia des de Barcelona l’encàrrec de construir-ne un.
Pocs sabien que la Congregació de les Religioses del Sagrat Cor disposava d’aquest Cavaillé-Coll a la seva església del carrer Diputació de Barcelona, just on pel que sembla hi va haver abans una fàbrica on Gaudí havia treballat. I quan fa un parell d’anys, el 2019, van decidir donar-lo a la Sagrada Família gairebé li causen una síndrome de Stendhal a l’organista de la basílica, Juan de la Rubia, conscient que es tractava de l’equivalent a un Stradivarius.
“Obrir la tapa i veure la inscripció de Cavaillé-Coll és un luxe per a un organista, significa un so determinat, unes característiques tècniques... Com les de l’orgue de Saint Sulplice o de Notre-Dame de París”, indica. “En termes de patrimoni, els orgues tenen un valor descomunal, com es va poder comprovar amb l’incendi de la catedral parisenca. A Espanya hi ha més exemplars de Cavaillé-Coll en esglésies del País Basc, que a més conserven l’original intacte. Però aquest és l’únic que existeix a Catalunya”.
L’instrument va tenir molta sort quan en l’esclat de la Guerra Civil el convent va patir el saqueig i destrucció del mobiliari. L’orgue va sobreviure. Excepte els tubs, ja que el metall era molt buscat per a armament. Des d’aleshores no li havien fet cap altra posta a punt. Així que la
Sagrada Família va començar fa any i mig una campanya de recaptació –“apadrina un tub”– per restaurar aquesta joia artística.
L’orguener Albert Blancafort va assumir la tasca al taller Blancafort Orgueners de Montserrat, fent servir sempre materials nobles: caixa de fusta de roure, tubs d’estany i elements de la mecànica de llautó. La reforma ha suposat quatre mil hores de feina desmuntant i restaurant cada una de les seves peces. “Cada orgue és una peça feta a mida, una obra d’art com pot ser-ho una escultura o una bona pintura
–diu–, que a més no és estàtica ja que l’organista la fa sonar”.
Quan ara, ja restaurat, ha estat finalment instal·lat a la capella de la cripta, al lloc on abans de la guerra n’hi havia hagut un altre, s’ha fet evident que aquest orgue amb moble d’estil neogòtic encaixa a la perfecció amb l’arquitectura coetània de la cripta, no només per mida (5,4 metres d’altura per 3,1 d’amplada i 3 de profunditat) sinó per estètica i sonoritat, indicava ahir mossèn Josep Maria Turull, rector de la basílica i la parròquia de la Sagrada Família. “Ha acabat aquí de manera providencial perquè la gent de tot el món pugui gaudir-lo”, deia. Ahir al vespre el bisbe Sergi Gordo en va presidir la solemne benedicció.
Respecte al seu so, cal tenir en compte que se li han afegit registres a la part posterior, de manera que ja en disposa de tretze, amb 639 tubs distribuïts en dos teclats i un pedal.
És una peça única del patrimoni català, coetània de l’arquitecte i que encaixa de manera providencial a la cripta
Juan de la Rubia parla d’una bellíssima sonoritat romàntica, rodona, amb cos. “Un so perfecte per a l’acompanyament litúrgic i per a concerts”.
En aquest sentit, la basílica preveu donar-li un triple ús: el litúrgic, el cultural (amb concerts en solitari o acompanyat per formacions de cambra) i el pedagògic, ja que el posarà a disposició dels estudiants de l’Esmuc. “Aquest instrument és un segon professor, et guia, et porta i t’ensenya”, explica De la Rubia.
“Som davant un nou renéixer d’aquest orgue per a la ciutat i per al món”, concloïa mossèn Turull, que va indicar que de moment les donacions només han cobert la meitat dels 178.000 euros del pressupost per a la seva restauració –una inversió de futur”–, per això la campanya prossegueix.
El geni de Gaudí té a la vora l’obra d’un altre geni. Quin millor homenatge a l’arquitecte.
Quan el món era presencial, m’entretenia amb tot allò que envoltava l’acte que estigués cobrint. Em fixava en el públic de les presentacions (que la darrera dècada ja no era exactament el mateix, des que deixaren d’oferir una copa de cava al final), o en les portades dels llibres, il·lustrades amb imatges de dones gairebé en un 90% (ho dic a bell ull). De moment, tenc un seient assignat a la Laie, a La Calders, a la Documenta, a La Central de Mallorca. A l’Altaïr m’assec a l’escala. D’aquell racó que hi ha al fons, una mica apartat, en dic la butaca de cronista, perquè és el lloc més còmode des del qual observar el que passa.
La deriva cap a la virtualitat despulla les coses de context i dimarts em deixa a la cadira ergonòmica, davant l’escriptori. L’espai no és còmode, sinó que empereseix, que és diferent. Només pots centrar-te en el que et mostra la pantalla, i això estarà més o menys controlat per qui hi hagi a l’altra banda. Ho saben bé l’assagista i realitzadora Ingrid Guardiola, i la filòloga i catedràtica Marta Segarra, que han reflexionat sobre el tema (i sobre la malaltia, i sobre l’amor, i sobre les xarxes socials, i sobre allò públic) a Fils. Cartes sobre el confinament, la vigilància i l’anormalitat.
Varen començar a escriure’s a finals del 2019, quan la paraula coronavirus quedava lluny. I acabaren de fer-ho a la primera fase de la desescalada, abans del que llavors s’anomenà “nova normalitat”. Ara tot allò ens queda més lluny encara, malgrat que fos posterior. En part és perquè el temps ha esdevingut amorf, està en suspensió, és un temps que no acaba de passar, de promeses incomplertes, diu Guardiola a través del Zoom de La Central durant la presentació del llibre, publicat per Arcàdia.
La regularitat de la seva correspondència permetia les autores endreçar el que estava passant. Era una manera de comunicar-se i de notar que alguna cosa tenia sentit en aquella intempèrie que vivíem. Però, a més, els servia per substituir els cicles naturals que fins ara marcaven el nostre calendari, i que amb la crisi climàtica cada cop serveixen menys de referència també fora de casa, perquè les estacions es difuminen. Guardiola adverteix: l’espai virtual triomfarà quan el natural desaparegui i el temps no tingui esdevenir, “i en la mesura que desconnectem amb la naturalesa, naturalitzarem el que hi ha d’extraordinari en la situació actual”.
Canvi de pantalla. Clic. Ara soc a la presentació de Les gratituds, de Delphine de Vigan, al YouTube de Biblioteques de Barcelona. Recordo que quan l’autora va parlar de Les lleialtats a l’Institut Français, Pablo Martín Sánchez em va comentar que estava traduint aquesta novel·la. Les dues a Edicions 62 i
Anagrama formen part d’un tríptic al voltant dels vincles que l’autora tanca amb Les enfants sont rois, recentment publicada a França, de camí a ser un èxit; com tota la resta. L’efecte que ella té entre els fans és tan impactant que algú li ha arribat a confessar a Martín Sánchez que quan va acabar Les gratituds li vingueren ganes d’abraçar el llibre. Un altre es va tirar a terra després de llegir Les heures souterraines, respon De Vigan.
Mentrestant, al xat que hi ha al costat de la xerrada en temps real (o virtual, o el que sigui, però simultàniament), els participants comenten i comparteixen preferències. Per exemple: “La meva novel·la preferida és Res no s’oposa a la nit. I una altra contesta: “La meva també, et fa sentir moltíssim, hi ha pocs llibres que m’hagin tocat dins tant!”. I una altra: “Pel que dieu, aquesta autora es convertirà en una de les meves imprescindibles; la meva mare va morir d’alzheimer ara fa 15 anys. Crec que no és casualitat que aparegui a la meva vida aquest llibre”.
En les novel·les d’aquest tríptic, De Vigan explora el que ella anomena una etapa minimalista. Elabora la sobrietat i simplicitat en textos de format breu, conscient que es pot dir molt amb molt poc. Un estil, aquest, propi de la britànica Angela Readman, de prosa tan sintètica i punyent que per a Esther Tallada no va ser fàcil traduir alguna imatge dels contes recollits a No ho proveu a casa. Per exemple, una abraçada que és com esprémer un tub de dentífric per fer sortir la mica que hi queda, o un verb que condensa el gest de tancar la cortina darrere la qual has estat espiant. Traductora també de Faulkner –que escriu frases d’una pàgina–, aquí va haver de calcular i mesurar cada paraula. Ho explica a la Byron, on m’assec per segon cop en la que pretenc que sigui la meva butaca de cronista (el truc és freqüentar-la fins que la fas teva).
Després d’una introducció de Matilda Martínez, editora de Godall, l’escriptora i traductora Tina Vallès admet que Readman és, juntament amb Kim Ae-ran, l’autora contemporània que més enveja. La va descobrir a través de Tallada, que li proposà el relat Conceptual per a El traduït de la revista digital Paper de Vidre. “Si llegeixes la primera pàgina d’aquest llibre, te l’emportes; i si el deixes és perquè no tens quartos”, comenta Vallès. No porto diners a sobre, però targeta sí. I quan arribo a casa, el devoro a la butaca de lectura.
Un lector de Delphine de Vigan, en acabar, va tenir ganes d’abraçar el llibre; un altre es va tirar a terra després de llegir-lo
JUSTO BARRANCO
Dades dures, molt dures, després d’un any de pandèmia. El sector teatral barceloní va perdre durant el 2020 36 milions d’euros en ingressos a causa dels llargs tancaments de les sales pel coronavirus i del menor aforament permès quan per fi van poder obrir. I en els menys de tres mesos de 2021 n’han perdut 14 més. En total, ni més ni menys que 50 milions d’euros d’ingressos evaporats en un any i gairebé dos milions d’espectadors menys. Unes dades devastadores per al món teatral, que va exigir ahir a les administracions a l’acte de presentació de la Setmana Mundial del Teatre que “com a sector essencial se’ns protegeixi, se’ns impulsi i se’ns col·loqui també al centre del debat de la recuperació del pols de la societat”.
“L’afectació ha estat greu, profunda i duríssima”, va afegir Isabel Vidal, presidenta d’Adetca, l’associació d’empreses del sector, davant la consellera Àngels Ponsa; el responsable de Cultura de la Diputació de Barcelona, Joan Carles García Cañizares, i el regidor d’Indústries Creatives de Barcelona, Xavier Marcé, que van anar a la sala Barts del Paral·lel per a la presentació dels múltiples descomptes i dels actes virtuals i presencials que se celebraran des de demà i fins al dia 28 per la festivitat teatral.
“Les xifres són il·lustratives del desastre: el 2020 es van muntar 487 espectacles menys que l’any anterior, es van perdre més de 6.200 funcions, gairebé 1,4 milions d’espectadors no van poder anar al teatre i la pèrdua econòmica va ser de 36 milions d’euros només a Barcelona. Alhora hem assistit a una caiguda dels ingressos i contractacions a tot Catalunya per sobre d’un 60%. Unes dades no comparables a res. I, si mirem el 2021, en què estem oberts al 50% de l’aforament, i el comparem amb el mateix període del 2020, encara obert al 100%, són 437.000 espectadors menys i 14,5 milions d’euros de pèrdues. No anem gens bé”, va insistir Vidal.
Però va recordar que, malgrat aquestes dades, el sector creu que és importantíssim que els teatres continuïn oberts per poder accelerar la recuperació “intentant no morir en l’intent”. “No deixarem de celebrar ni un dels nostres èxits”, va advertir, i va afirmar que, per sort, “el teatre ha tornat a erigir-se en una activitat humana irrenunciable”. En aquest sentit, va remarcar que “des del tancament inicial, al març, els teatres hem passat a ser vistos com a activitats no només segures, sinó necessàries”, i que haver continuat oberts mentre altres països tancaven “ens ha convertit en referència mundial”.
Finalment, Vidal va destacar que la pandèmia ha aguditzat el desequilibri provocat per l’infrafinançament estructural que pateixen: “El resultat del 2020 és molt greu i manté el sector a la corda fluixa mal protegit per una xarxa molt prima d’ERTO i ajuts econòmics. No és possible la recuperació sense una revisió profunda i autocrítica del model escènic del país. El sector ha de liderar la recuperació amb l’ajuda imprescindible de les administracions, que primer han d’actuar com a substitut del mercat, i després, col·laborar per afrontar projectes estratègics de país. Continuem necessitant ajuda: afrontem una etapa de recuperació dura, i hem de poder retallar el temps de recuperació”.
La Setmana Mundial del Teatre oferirà aquest any des de documentals fins a titelles, performances, xerrades o les lectures dels tradicionals manifestos. Els actes es poden consultar al web TothomalTeatre.cat, en què també es poden trobar els descomptes que el sector ofereix per la seva gran celebració, rebaixes en línia a les entrades que van del 10% al 50% del preu.