Barcelona, tracte capital

Iniciada la XIII legislatura al Parlament de Catalunya, és el moment de definir i reclamar una agenda barcelonina de govern a la Generalitat que inclogui les prioritats i l’assignació de recursos a la nostra ciutat per solucionar greuges, mancances i incompliments de dècades. És el que es podria definir com un tracte capital per a Barcelona, un obligat escenari de relació entre l’Ajuntament i la Generalitat.

Barcelona és la capital de Catalunya i una gran ciutat espanyola que ha de ser epicentre de regió del sud d’Europa i del Mediterrani, i ciutat del món per cosmopolita, oberta i emprenedora. Té entitat pròpia per exercir les seves comeses en plenitud i no derivada com se sosté des de l’independentisme, i no necessita tuteles de la Generalitat per projectar-se i relacionar-se amb l’Estat o per articular el seu finançament i àmbit competencial en infraestructures com el port i l’aeroport.

Estatut de Catalunya sí, i també un nou estatus per a Barcelona amb un reconeixement real metropolità des del desenvolupament absolut i innovat de la Carta Municipal, la seva llei especial. Aquest tracte a Barcelona, a més de capital, ha de ser diferenciat, atenent la singularitat i el potencial barceloní, i diferent del que s’ha mantingut fins ara, en què se li han negat els serveis, el finançament i les inversions que li corresponen.

Barcelona hauria de ser administració única en urbanisme i en els consorcis d’Habitatge i Serveis Socials, i augmentar el seu protagonisme en els d’Educació i Sanitat. Són massa anys d’incompliments en la construcció dels equipaments per a la nostra gent gran i les persones amb discapacitat, de centres sanitaris, escolars, culturals o policials, i d’actuacions en barris o en el transport públic com la línia 9 de metro. Aquest millor tracte ha de considerar la nostra ciutat com a districte electoral únic perquè el vot d’un barceloní valgui almenys el mateix que el de qualsevol altre català. Un tracte millor per obtenir, per exemple, la gratuïtat en els seus accessos pel Maresme o els túnels de Vallvidrera o el Garraf, ja que els de la resta de Catalunya estan gairebé tots exempts de peatge en una clara discriminació territorial cap a la nostra ciutat.

Si seguíssim el relat independentista, que no és el meu, estaríem d’acord que “la Generalitat roba Barcelona”. El finançament de la Generalitat és testimonial quan amb prou feines representa un 7% dels ingressos públics municipals, i la seva morositat és absoluta pel que fa al reconeixement de les despeses de capitalitat i suplència. Les inversions anuals de la Generalitat a Barcelona amb prou feines suposen un 15%, mentre que la seva aportació al PIB català és d’un 30%.

Hi ha comarques catalanes que multipliquen fins i tot per set les inversions a Barcelona. On són les balances fiscals o els fluxos inversors entre Barcelona i Catalunya? Els seus dèficits, perseverant en la lògica secessionista, són un espoli barceloní?

La Generalitat també ha de ser, i de debò, barcelonina. Fins ara l’Ajuntament ha hagut de fer de Generalitat perquè el Govern de Catalunya no feia ciutat. Una Barcelona enfortida és motor de progrés social i econòmic de Catalunya i a Espanya, i al seu torn és resposta per a les necessitats dels seus veïns i barris. L’independentisme reclama Barcelona com a capital d’Estat; els comuns advoquen a favor d’una ciutat-Estat pel seu intervencionisme públic. Jo la prefereixo en llibertat, plural, segura, de llei, social i de societat amb un tracte capital.

Les inversions de la Generalitat a la ciutat són d’un 15%, mentre que la seva aportació al PIB català és d’un 30%