Koeman, l’heroi

Ho va ser a Wembley al 92. Ara ho pot tornar a ser com a entrenador. Va marxar amb l’aurèola del millor cacau de la història del Barça, que va valer la primera Copa d’Europa. Ara pot liderar el gir més inesperat: del desastre a la possibilitat del doblet. “No guanyaran res”, repetien els experts de la comunicació i profetes de la catàstrofe quan després del 2-8 l’equip, en obres, no aixecava cap. Ara ja s’han sumat a l’eufòria. El futbol també és desmemoriat i oportunista. Sempre ha estat més dels murris que dels intel·ligents; dels espavilats que dels eficaços; dels avantatgistes que dels rigorosos. Però és tan gran, que tant li fa! L’últim gol gairebé sempre tapa l’última ensopegada. I està acceptat que sigui així.

Koeman va dir que sí al Barça perquè no li podia dir que no dues vegades. Després de la sortida de Valverde estava massa compromès amb Holanda. Amb l’adeu de Setién es va llançar. Era la pitjor època. Després del desastre més gran, en plena crisi, amb mocions volant, burofax en l’aire, fragilitat i un emprenyament impressionant. El barcelonisme li ha d’agrair aquest gest. És possible que sigui més heroi qui agafa l’equip després del 2-8 que l’autor del millor gol de la història blaugrana. No ho va tenir fàcil. Que si només va parlar dos minuts amb Suárez (ja se l’enyora menys), que si el doble pivot, que si Riqui a dalt o a baix, la lesió d’Ansu Fati, també cau Piqué, dimissió del president i de la junta que el va fitxar i Messi enfadat. Però ho ha capgirat.

Va apostar pels joves i va posar sobre la taula tres sistemes a tall de prova: els dos migcentres, el 4-3-3 i

El tècnic del Barça va arribar en el pitjor moment i ha sabut construir un equip capaç de competir per un doblet

els tres centrals. I va encertar. Mentrestant, es va posar al capdavant de la negociació per la rebaixa salarial. Va ser el primer a dir al president de la gestora, Carles Tusquets, que li podia rebaixar el sou. I el seu discurs al vestidor ha estat creïble. Dirigit a les vaques sagrades i als més joves. Donant oportunitats. Asseient Griezmann si ho havia de fer o donantli galons si en mereixia, com ha passat, comptant amb Pedri, Mingueza, Araújo o Ilaix Moriba i recuperant Dembélé, tornant a fer internacional Jordi Alba o estimulant Messi amb més confiança i bons resultats.

El futbol d’avui, en general, s’agafa amb pinces. Cada dia més igualat (només cal veure la lluita pel descens i el campionat), Koeman ha apostat perquè el Barça defensi bé (que no ho feia) i deixar la definició per a la màgia de Leo i companyia. Ha recuperat la pressió i només li falta acomodar Pjianic i Riqui Puig per completar la recuperació total d’una plantilla que ha recuperat el més important: l’autoconfiança.