L’hora d’arremangar-se

Ara fa quaranta anys de la carta que Josep Tarradellas va escriure poc temps després de deixar la Generalitat a Horacio Sáenz Guerrero, que era llavors el director de La Vanguardia: “És desolador que avui la megalomania i l’ambició personal d’alguns ens hagi conduït a l’estat lamentable en què ens trobem. Com és possible que Catalunya hagi caigut novament per enfonsar-se a poc a poc en una situació dolorosa, com la que està començant a produir-se”.

Més enllà que el fet d’haver d’abandonar el poder sempre convida a pensar que el que ve és pitjor, és indubtable que la realitat catalana no passava pels seus millors moments: la crisi del petroli havia fet perdre competitivitat a les empreses, l’atur assolia xifres importants i els partits havien demostrat en la campanya electoral les seves profundes divisions. A Tarradellas el preocupava la falta d’unitat i la radicalització dels discursos en un moment clau per reconstruir el país.

Bona part de les preocupacions del De Gaulle català tornen a estar presents

Aragonès és un gestor i no un activista, que aspira a gestionar més que a manar

quatre dècades després: la societat catalana està dividida en dos universos, l’economia està seriosament castigada per la pandèmia –abans ja s’havia debilitat per la marxa de capitals i empreses arran dels fets d’octubre del 2017– i és imprescindible reconstruir Catalunya perquè continuï sent competitiva aprofitant la contribució dels fons europeus.

En aquest context, tornarà a tenir un president d’ERC en la figura de Pere Aragonès, a qui almenys cal agrairli que es presenti com un gestor i no com un activista, que aspira a governar i no a manar. I que està disposat a entendre’s amb Pedro Sánchez més enllà de la gesticulació pública per mantenir l’equilibri al partit. Quan va arribar a la Conselleria d’Economia i Hisenda el 2018 els va dir als seus càrrecs que no havien vingut a demostrar que eren independentistes, sinó gestors eficients, segons explica Toni Airaa L’altra guerra de successió. Segurament ha llegit Georges Clemenceau quan va proclamar que “el poder és la més completa de les servituds”, així que sap que cal arremangar-se, suar la samarreta i fer bona cara. Aragonès vol incorporar talent de fora dels partits, en la lògica tarradelliana que el país és massa petit per menystenir a ningú. No li serà fàcil governar amb la CUP marejant i JxCat intentant esborrar-lo de les fotos. Ningú no ha dit que ho seria. Però té l’oportunitat de sorprendre’ns a tots.