Una tardança excessiva i exasperant

Dues setmanes després de les eleccions catalanes del 14-F, vam publicar un editorial titulat “El nou govern no pot esperar”, en el qual demanàvem als partits independentistes amb opcions de repetir l’executiu de l’última legislatura que n’acceleressin la formació. No era una petició capritxosa. Era conseqüència, atesa la crisi sanitària i econòmica, que el país s’ha de dotar sense la menor demora dels instruments per gestionar l’actual conjuntura i superar-la.

Ha passat gairebé un mes des de la publicació d’aquell editorial, i ens trobem en una situació que poc o gens s’assembla a l’anhelada. Ja es va esgotar el termini per elegir la presidenta del Parlament. I abans-d’ahir un portaveu de Junts va preveure que l’acord amb ERC per a la investidura del seu candidat, Pere Aragonès, podria arribar “d’aquí uns dies o setmanes”. O sigui, que és improbable que Aragonès sigui investit aviat en el debat parlamentari que arrenca demà i al qual el secessionisme es presenta sense haver tancat un acord de govern, sis setmanes després del 14-F. La qual cosa ens confirma que les forces independentistes no creuen prioritari formar govern com més aviat millor, per atacar amb ell immediatament els múltiples problemes que ennuvolen el futur del país i dels seus ciutadans.

Tant per a ERC com, encara més, per a la CUP i Junts, el prioritari sembla que és mantenir el desafiament a l’Estat i continuar alimentant la il·lusió d’un nou referèndum o de reincidir en la unilateralitat. El fet que Catalunya passi per hores baixes, debilitada per la pandèmia i pels seus efectes econòmics, no els sembla prou preocupant per postergar el seu projecte independentista i centrar-se en unes tasques de recuperació clau per als catalans.

És per això que, en el seu preacord amb ERC, la CUP ha imposat, junt amb mesures de caràcter social, com les relatives

Les forces independentistes continuen sense saber assolir un acord de govern

al dret a l’habitatge o a la renda bàsica universal, una sèrie de propostes que persegueixen la independència. I també unes mesures de pressió sobre els republicans, com la de plantejar una data de caducitat a les negociacions entre Generalitat i Estat, o la moció de confiança que s’aplicaria al govern d’Aragonès a mitja legislatura. Les desmesurades concessions que els grans partits independentistes han fet a la CUP –amb un 6,7% dels vots el 14-F– seran algun dia font de sorpresa per als historiadors.

També per a Junts sembla que és prioritari obtenir d’ERC algunes garanties que el govern s’aventurarà de nou en la via de la independència. No només això, sinó que ho farà provant de donar realçament i cobertura oficial als instruments que des de Waterloo s’esgrimeixen per enfortir Junts. Destaca en aquest sentit la pretensió de convertir un òrgan privat com és el Consell per la República en una crossa del govern per definir l’estratègia independentista, com si arribat el cas això no fos cosa del govern.

Les forces polítiques independentistes obliden sovint que estan treballant per formar un govern i incorren en una demora excessiva i exasperant. Aquest govern, sense renunciar al seu ideari, no pot oblidar que ha de governar per a tots els catalans. Vista la conjuntura actual, vistos els resultats de la gestió del govern sota la presidència de Puigdemont, i els no menys lamentables de la presidència de Torra, anteposar ara la via de la independència i, pitjor encara, la de la unilateralitat és un error greu, a més de reiterat. Perquè ja coneixem els resultats d’aquesta deriva. I perquè ara les urgències no són aquestes, sinó unes altres directament relacionades amb la recuperació econòmica del país i, abans que això, amb el suport a una societat que ha patit l’últim any una extraordinària i molt lesiva sèrie de contratemps. Un govern que no tingui com a prioritat absoluta resoldre aquesta situació s’equivocarà de manera injustificable.